Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Accepció 1: «[LC] [FS] Que no és sinó en potència». Accepció 2: «[IN] Que ha estat creat artificialment, per analogia amb el món real, i es representa en un sistema audiovisual». Així defineix ‘virtual’ el DIEC2, el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.

Des de fa uns 90 anys que la BBC compta amb una divisió dedicada a la recerca i el desenvolupament. Un altre element a envejar! Una de les seues actuals línies és la ‘realitat virtual’ i els vídeos en 360 graus. Sobretot, com aprofitar aquestes innovacions en la generació de continguts. Zillah Watson és una de les encarregades de buscar com comunicarà la BBC en un futur, un futur potser no massa llunyà. El Reuters Institute for the Study of Journalism de la Universitat d’Oxford li ha publicat, amb el suport de Google, el monogràfic titulat ‘La realitat virtual per a les notícies: la nova realitat?’ (VR for News: The New Reality?).

Watson hi dedica un apartat ben suggeridor, preguntant-se què fa una redacció de realitat virtual al maig de 2017. En ressalta cinc punts: estratègia de contingut, mitjans per produir o encarregar el contingut, estratègia de distribució, estratègia editorial i de mercat per donar a conèixer la realitat virtual i estratègia de negocis primerenca. I cal tenir equips multidisciplinaris.

La ‘realitat virtual’ sembla ser que serà cada cop més present en els mitjans i plataformes líders de la informació. Alguns, com The Guardian ja ha incorporat una secció amb interactius. Per ara ha mostrat com va evolucionant la vista d’un recent nascut, com es viu en una cel·la d’aïllament o els laberints subterranis de Londres.

El tema és a l’agenda dels grans productors de notícies. The New York Times també pensa què serà de gran, a on vol ser el 2020, quan es trobarà a les portes de fer 170 anys.

Watson recull, al seu informe, les declaracions de Jerrard Cole, executiu del The Wall Street Journal, en una entrevista feta al febrer d’enguany que, si més no, fan posar en alerta. Hi assegura que els reporters de guerra demanen càmeres per fer realitat virtual per poder mostrar el que veuen. És cert que la ‘realitat virtual’ pot ajudar ubicar-nos al lloc dels fets i convertir-ho en una experiència més -diguem-ne- vivencial. Més empàtica, si es vol. Però també caldrà veure si l’aposta per les sensacions i les emocions no generaran una banalització i una sobreexposició innecessària, que s’afegirà a la que ja vivim en l’actualitat.

Tot fa pensar que la ‘realitat virtual’ marcarà molts altres àmbits de la vida. Aquesta setmana també n’han parlat al programa d’economia Valor afegit, de TV3. Una edició de la qual em ressonen les paraules de l’influent Ferran Rodés, empresari amb càrrecs com el de president de l’empresa editora de l’Ara: «un ‘millennial’ que llegeix és un revolucionari en potència, perquè n’hi ha poquíssims». I animava a «estudiar-los bé», perquè assegura que són un 17% del total i que són els que voldran canviar el món.

Paraules que em connecten a les de Joan Fuster, quan aviat faran 25 anys de la seua mort (el 21 de juny). El de Sueca deia, tal com recull el periodista Xavier Aliaga a l’antologia Fuster per a ociosos (Sembra Llibres): «Llegir no és fugir […] Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps. I fins i tot per comprendre el passat, el qual, en última instància, és també passat ‘nostre’, passat d’‘avui’. Acudim a l’obra literària a la recerca de noves o millors dades, d’opinions, de coratge, respecte al món que ens envolta, respecte al món de què som part. I el que no sigui això, serà perdre el temps; és a dir, perdre el ‘nostre temps’».

En tot plegat, on quedarà la ‘realitat real’?

«L’analfabetisme no consisteix únicament a ‘no saber’ de lletra, sinó més aviat a ‘no practicar-la’», va escriure Fuster.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.