Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Els embarassos per compte d’altri, la cessió de criatures a canvi o no d’una contraprestació econòmica, el mercat de la maternitat per encàrrec. Cap terme que faci referència a la gestació subrogada o els ventres de lloguer és innocent. Fins i tot anomenar aquesta realitat d’una manera o altra implica un posicionament que va més enllà del fet purament terminològic. La diferència és, fonamentalment, si és considera que la maternitat o la paternitat són un dret que s’ha de poder adquirir a través de la cessió o de la relació mercantil o si, per contra, això suposa un pas més en l’apropiació dels cossos de les dones i en l’explotació de la seva tasca reproductiva i de cures. El debat social sobre aquesta qüestió, que es va iniciar fa un parell d’anys amb la campanya #NoSomosVasijas, ha revifat amb força des del febrer passat, i els mitjans espanyols i catalans no n’han estat aliens. De fet, ha arribat fins i tot a Sálvame Deluxe (Telecinco), que té diversos col·laboradors i col·laboradores que són mares i pares “de lloguer”.

Com s’han posicionat els mitjans en aquest debat, que està a punt de ser una realitat legislativa en alguns territoris de l’Estat? Amb quina postura ho han fet? Per valorar-ho, alguns elements d’anàlisi útils són, per exemple, els termes que han escollit tres grans mitjans per anomenar, i per tant, construir aquesta realitat -especialment als titulars-, a qui han donat veu als articles, quines opinadores i opinadors han escollit, i si han pres partit o han presentat els elements de debat perquè l’audiència jutgi sota el seu propi criteri.

Tancar el focus als articles que s’han publicat des del mes de febrer passat, quan el debat va repuntar per algunes iniciatives institucionals per a regularitzar aquesta cessió de criatures a parelles que no en poden tenir, amb força sobretot al País Basc i a Catalunya, i a les protestes recents contra la fira Surrofair, a Madrid, ajuda també a fer-se una idea aproximada de com estan les posicions mediàtiques.

Posicionament en el debat terminològic

El Mundo reconeix, des del primer moment, que el debat entre els dos conceptes -maternitat subrogada i ventres de lloguer- comença en la terminologia i, fins i tot, hi dedica un article que dibuixa -de forma rica i atenent a la complexitat de la qüestió- les implicacions de cada terme.

Tanmateix, en un article sobre les protestes contra Surrofair, El Mundo opta per utilitzar fins a 4 vegades “gestació subrogada”, mentre que “ventres de lloguer” apareix únicament en boca de les manifestants. Opta per vincular el debat a diferents postures dins del feminisme, esmenta el dil·lema entre els drets individuals i els drets fonamentals i aborda les crítiques a la mercantilització del cos.

El País, que ja al 2013 publicava “Ventres sense llei”, un reportatge sobre mares i pares per subrogació, anomena “gestació subrogada” a la pràctica de forma molt generalitzada, però en tres dels més de 15 articles que han abordat la qüestió des de llavors, sigui de forma profunda o tangencial, es decanta per “lloguer de ventres”. En dos d’ells, l’elecció del terme sembla purament casual, però a les peces “50 associacions s’uneixen perquè Espanya rebutgi els ventres de lloguer, de Pilar Álvarez, i a “Dona pobre, sana, es lloga”, signat per Raquel Pereira, el mitjà es posiciona notablement.

A Catalunya, el diari Ara és una de les publicacions en català que ha abordat amb més profunditat i diversitat el debat, gairebé sempre coincidint amb el pronunciament d’institucions i tribunals sobre aquesta qüestió, i utilizant de forma sistemàtica el terme “gestació subrogada”. El mitjà aborda, però, el debat terminològic en un article recent de la periodista Lara Bonilla, que proposa “ventres de lloguer” com “la manera més impopular” de referir-se al tema.

Diversitat de fonts i d’opinadores/opinadors

Començant, de nou, per El Mundo, trobem que ha publicat diversos articles des del 2015 sobre la qüestio que estaquen -especialment els darrers- per la riquesa de fonts i pel fet que corresponen majoritàriament a dones, fins i tot a dones amb postures diferents dins del feminisme. En ells, es presenten fins a 4 entitats o testimonis favorables a la regulació (Fundació Grífols, Associació per la Gestació Subrogada a Espanya, l’associació Dones Joves de la regió de Múrcia, una assistent a la fira favorable a la subrogació) i 7 associacions i veus d’activistes contràries a aquesta pràctica (col·lectiu Nosotras, campanya #NoSomosVasijas, Femen, Moviment Democràtic de Dones, moviment feminista de València i el periodista Raúl Solís). Per tant, les  veus autoritzades corresponen a activistes, juristes, gent associada i persones interessades en accedir al procés.

També El País ha publicat un bon nombre d’articles, la majoria dels quals el mes de febrer passat, amb especial predilecció per aquells centrats en testimonis personals de parelles que han recorregut a aquesta pràctica per tenir criatures. Els reportatges més clarament posicionats corresponen, precisament, a les dues peces esmentades més amunt. Si la de Pilar Álvarez presenta cert biaix de veus, vinculades quasi en exclusiva a col·lectius contraris a la subrogació, el reportatge de Pereira a la secció Tendencias del diari cita fonts tant del Partit Feminista (Lídia Falcón va ser una de les primeres a denunciar la subrogació d’embarassos) i de l’Associació de Dones Clara Campoamor, com dels organitzadors de l’edició 2016 de Surrofair.

Pel que fa a l’opinió estricta, El País brinda espai per al debat en la seva secció Tribuna, on hi trobem “Ventres lliures”, un article de LuisGé Martín que defensa la gestació subrogada, però també l’opinió de l’activista abolicionista Beatriz Gimeno, publicada pocs dies abans sota el títol suggeridor de “Mercat de ventres”. El Mundo presenta lleugerament menys diversitat de visions. En destaca un article de l’escriptor Eduardo Mendicutti, “la necessària maternitat subrogada”, que proposa la subrogació com a solució a una necessitat social.

A l’Ara, Mònica Planas arremetia al mes d’abril -des de la seva secció dedicada a la televisió- contra el debat que va tenir lloc a Sálvame Deluxe, acusant el programa d’abordar de forma frívola i “fulletonesca” un tema que “demana reflexions bioètiques molt acurades”.

La proporció de defensors i detractors d’aquesta pràctica té un component de gènere clar pel que fa a articles d’opinió. Mentre que les dones que aborden la qüestió als mitjans escollits ho fan majoritàriament per denunciar els seus riscos, quasi la totalitat dels homes que es pronuncien ho fan a favor de la subrogació.

En general, hi ha poques capçaleres que es decantin de forma molt clara per una o altra postura però, sens dubte, El Confidencial n’és una. Concretament, el digital allotja un article de Juan Ramón Rallo, el títol del qual deixa poc a la imaginació sobre el que vindrà després: Deu arguments pèssims i sectaris contra la gestació subrogada”.

L’autor, que aposta clarament pels termes gestació i maternitat subrogada, acusa la Xarxa Estatal contra el lloguer de ventres -una de les associacions més mobilitzades per evitar la legalització d’aquesta pràctica- de ser “un homenatge als prejudicis i al sectarisme ideològic. També altres diaris més propers al feminisme com La Marea presenten un posicionament prou clar, en aquest cas cap a l’altra banda.