Tinc una anècdota de fa uns quants anys. Comença quan em vaig trobar un amic que havia sentit per la ràdio –Catalunya Ràdio per ser més concrets- una entrevista a un historiador que havia publicat un llibre demostrant la catalanitat de Miguel de Cervantes. El meu amic havia quedat plenament convençut i em va resumir els principals arguments d’aquesta innovadora tesi. A mi em va sonar tot molt estrany, però sense elements per contrastar-ho no vaig saber resoldre els meus dubtes. El mateix dia, hores més tard, vaig veure els meus pares. La mare es recaragolava de riure. Havia sentit un boig per la ràdio afirmant que Cervantes era de Xixona i que el Quixot havia estat escrit en català. Vaig preguntar-li perquè era tan divertit. Ma mare ha estudiat filologia i en poques frases em va desmuntar tots i cadascun dels punts de la tesi. Tal com sospitava, però no podia argumentar, no hi havia cap element de credibilitat ni rigor en la proposta però, és clar, calien uns coneixements previs que ni jo ni el meu amic –ni l’oient mitjà de la ràdio- teníem.

No he llegit el llibre de Jordi Bilbeny defensant la catalanitat de Cervantes, però imagino que a la ràdio empraria els seus arguments més forts en favor de la seva teoria. I si una llicenciada en filologia rasa –la mare no és investigadora ni experta en Cervantes- va poder-ho desmuntar de memòria i sense consultar cap font, pot deduir-se que no hi deu haver res mínimament sòlid.

El problema rau sobretot en l’entrevista. La ràdio pública –però també ho fan diaris privats– donen veracitat a les fabulacions d’un suposat expert i el periodista no s’ho ha preparat suficientment com per contrarestar-lo i garantir que a l’oient que no és llicenciat en filologia no li quedi, com a mínim, un dubte raonable.

I aquest és el drama de molts mitjans catalans amb Jordi Bilbeny i el seu Institut de Nova Història. Durant anys s’han avalat –mig seriosament mig deixem-ho caure- tot un conjunt de fantasies absurdes, sense rigor històric i sovint insultants, sense que ningú s’hagi posat seriosament a punxar el globus. Els periodistes imagino que per desídia i perquè dóna audiència. L’acadèmia perquè és massa important per a baixar al fang d’una batalla que es lliura més en els racons psicològics dels deliris de grandesa frustrats de part dels catalans que en el debat científic racional habitual. I així la bola s’ha anat fent més i més gran. Ja no només era català Cristòfol Colom –que com a mínim és un personatge misteriós que va amagar per algun motiu el seu origen- sinó Cervantes, el Cid, Santa Teresa de Jesús, Lorenzo VallaLeonardo da Vinci, Amerigo Vespucci, Bartolomé de las Casas, Francisco Pizarro, Diego de AlmagroJuan del Encina, Garcilaso de la Vega, Lope de VegaPietro Martire d’AnghieraAbraham Ortelius, Erasme de Rotterdam, Gonzalo Fernández de Córdoba, MaquiavelMiguel Servet o el pintor Hyeronimus van Aken, el Bosch.

Per tot això és molt d’agrair l’article que l’historiador valencià Vicent Baydal va publicar dijous al seu blog desmuntant perfectament les «fal·làcies bilbenyianes» i, al mateix temps que recorda que aquestes no tenen cap aval de la comunitat científica, explica com funciona el mètode sobre el qual es construeixen aquestes fantàstiques teories: agafar unes poques dades que poden coincidir amb el seu objectiu, o com a mínim donar-ho a entendre, i presentar-les com un tot al mateix temps que amaga tot el conjunt global que fa inviable la seva tesi des del minut zero. És el que la ciència social anomena «la tria de les cireres» o «fal·làcia de la prova incompleta». És el que va fer fa anys a Catalunya Ràdio amb complicitat de l’entrevistador i és el que continua fent de fa anys mentre mitjans i institucions li riuen les gràcies i els investigadors seriosos fan veure que no hi són.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Pere Baladron

    No entenc, en el cas que sigui veritat el que diu la majoria official certificaat, que no vulguin seure amb J. Bilbeny en un debat i poder acabar aquest assumpte,del contrarie vol dir que els cientifics no n’estant tant segurs del que propaganda o diuen.