Un dels efectes, en el periodisme musical, de la crisi d’aquests anys ha estat descobrir de sobte que els músics són humans: que tenen l’ocurrència de voler menjar calent cada dia, que han de pagar la llum, que els seus ingressos són minsos, que sovint malviuen…

Abans, el músic vivia envoltat d’una aura poètica, o divina, on el rebut del lloguer era una exòtica realitat paral·lela. Ara hem descobert que, si més no a l’escena catalana, és possible ser alhora popular i pobre, sortir als mitjans i patir per arribar a fi de mes.

És corrent que, d’un temps ençà, llegim entrevistes on els artistes diuen suar la cansalada per tirar endavant perquè s’han d’autogestionar i per tant, a més de fer música, han de dedicar-se a enviar discos per correu, a aconseguir bolos, a imprimir els cartells dels concerts i a fer números perquè tot quadri. Si és que quadra: molts no poden permetre’s el luxe de ser professionals. D’acord, ja estem més informats sobre la realitat de l’artista, i ara què?

El lector es pot sentir gratificat veient que algú a qui situava un graó per damunt té, al capdavall, una vida tan menestral com la seva, però també pot pensar: «i aquest, per què plora?». Perquè tothom, o gairebé, passa o ha passat dificultats, i viscut incerteses, i no sembla clar que hi hagi un decàleg universal segons el qual l’artista tingui dret a gaudir d’una existència més acomodada que el tècnic comercial, el sastre o el periodista. La queixa no és sexy, i encara que puguem estar a favor de l’excepció cultural, quan van mal dades, algú es pot preguntar si les penúries de certes professions s’han de proclamar als quatre vents com si constituïssin una anomalia o com si fossin més greus que les altres.

A més, que un artista, o cert tipus d’artista, barregi la reflexió al voltant de la seva obra amb el tiquet del supermercat i el rebut del gas trenca un encanteri i fulmina la idea que els seus seguidors puguin haver-se fet del seu món. Veure el cantant d’un grup de pop, dotat d’un imaginari elaborat, explicant que ha de compaginar la seva feina amb la de segurata a un centre comercial pot ser motiu de desil·lusió, i no és imprescindible saber que el cantautor que crea delicades realitats oníriques i que adapta textos de Roís de Corella fa de teleoperador per pagar les factures. I el misteri? I la distància? I com que els artistes catalans són els més acostumen a parlar d’aquestes coses, acaben semblant, més que mai, de tercera divisió respecte als que tenen projecció en mercats més grans.

D’acord, la informació no és sobrera i els artistes responen a les preguntes que els periodistes els fem, i en aquests anys les hem fet perquè crèiem que les havíem de fer, però ara que ja sabem que tenen una vida humil, sense glamour, ara que s’han despullat en públic perquè pugui haver molta i molta gent que s’identifiqui amb ells i no semblin uns privilegiats, ara que ja ho sabem tot, potser ha arribat l’hora de tornar a parlar de música?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.