Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Torno a Madrid. Almenys un cop l’any, a vegades per qüestions esportives (no aquest cop) i sovint per qüestions culturals o professionals. Ja està en marxa la Feria del Libro, aquest estol de 350 casetes durant tres setmanes que no mereix ni un breu a la premsa de Barcelona quan nosaltres demanem que es parli del Sant Jordi a la Lluna. Madrid, com va cantar Loquillo, és una ciutat que viu amb una certa urgència, on ha mort el silenci, buscant una identitat més enllà del fet capital, i així es reflecteix en el seu periodisme. A mi m’agrada el periodisme que es fa a Madrid. A pesar de cavernes i conspiracions de brotxa grossa, a Madrid guanya el periodisme d’ullal, el que mossega.

Aquesta, sens dubte, ha estat la setmana de Público, el digital. La compareixença dels periodistes Patricia López i Carlos Enrique Bayo al Parlament, conjuntament amb el 30 Minuts on bàsicament només hi sortien periodistes madrilenys explicant l’Operació Catalunya, ens hauria de fer enrojolar als periodistes catalans. No ens hem ficat mai en aquests terrenys relliscosos (hi ha excepcions, esclar, sobretot en el periodisme de successos), potser perquè a Madrid hi ha més estrats de poder per on burxar. O perquè el nostre oasi, simplement, ens ha engolit.

Deia que aquesta ha estat la setmana de Público, i és impossible que no me’n recordi dels seus inicis en paper, quan Roures va treure el talonari i va començar a fitxar gent de El País o de El Mundo per aconseguir, per la via civil o per la militar, un tercer espai. Encara recordo aquella primera portada amb l’exclusiva de Thierry, un temasso. O la trompada que es va fotre un dirigent català quan va anar a visitar les noves instal·lacions. Les portes eren massa transparents… A Catalunya i a València el seu primer director va aprofitar fins i tot les seves vacances per fer un bon equip, picant gent de La Vanguardia o de l’Avui. Alguns hi vam dir que no, quan encara veiem recorregut allà on érem. A València es van disparar les vendes en la pitjor època de Levante. A Catalunya, admès per ells mateixos, no van sortir mai d’una certa clandestinitat. Però una nova generació de periodistes havia nascut. O una nova manera de fer periodisme.

Fa anys que allò va esclatar en mil trossos, sobretot digitals, i ara a Madrid el periodisme d’ullal sobretot es fa a les xarxes, interceptant converses telefòniques o de whatsapp, regirant paperassa oficial i oficiosa, fent preguntes incòmodes. Fent por. En definitiva, gratant. L’exemple més clar és el desplegament de raons i de dades que aquesta setmana López i Bayo han exposat al Parlament. No els servirà això segurament per millorar massa els comptes d’explotació del seu mitjà, perquè costa moltíssim mantenir aquest nivell cada dia. Potser a partir d’aquesta setmana Publico.es guanyarà lectors, que recuperaran a marxes forçades altres grans temes, com les converses entre De Alfonso i Jorge Fernández Díaz. Però algun dia els seus periodistes podran explicar als seus fills que ells, durant un bon grapat de dies de la seva professió, s’ho van passar bé.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.