Un dels anglicismes més de moda últimament en el camp del periodisme –amb el permís de post truth, és clar- és fact-checking, que en català es tradueix com a verificació de fets, d’informació o de dades. Tot i la proliferació d’iniciatives en aquest àmbit arreu del món, no n’hi ha cap d’específica en la nostra llengua.

Una cosa és que un mitjà faci una edició rigorosa abans de publicar els articles dels seus col·laboradors o redactors, tot comprovant que les dades que contenen són correctes, i l’altre és el fact checking com a tal. Per aquest terme entenem la tasca específica de verificació d’informacions i dades, ja siguin declaracions dels polítics, continguts virals a les xarxes socials o la comprovació a posteriori de notícies publicades als mitjans de comunicació.

El terme es va popularitzar el 2012 en les eleccions presidencials als Estats Units i a França. En aquell moment van proliferar iniciatives de fact checking arreu del món, però l’acabament de la campanya electoral en què van néixer i la manca de finançament, entre altres causes, van fer que la majoria tanquessin.

El fact checking més clàssic és la verificació d’afirmacions realitzades per polítics en declaracions als mitjans. És el que fa, per exemple, el programa ‘El Objetivo’ de La Sexta. Un subtipus d’aquest mètode és comprovar el compliment de promeses electorals, com va fer l’extingit Le Veritómetre en la campanya de les presidencials franceses de 2012.

Una altra varietat del fact checking és la verificació de rumors i llegendes urbanes, que fa uns anys circulaven pel boca a boca i que actualment són virals a les xarxes socials. A això es dediquen comptes de twitter com Maldito Bulo, en castellà, i webs com Snopes, en anglès.

Per últim, hi hauria les iniciatives de verificació de notícies publicades per mitjans de comunicació. És el cas de BILDblog, una de les més veteranes en aquest àmbit, que es va crear l’any 2004 a Alemanya. Va començar fixant-se en el sensacionalista Bild, el diari de més tirada al país, i assenyalant-ne errors en la redacció de notícies, articles no prou ben investigats i violacions del codi deontològic. Actualment analitza també altres mitjans.

Darrerament, diverses iniciatives de fact checking se centren en verificar un àmbit informatiu concret. És el cas de Pesa check, un portal web que es dedica a controlar qüestions de pressupostos i despesa pública a Kenya i a altres països de l’Àfrica de l’est. El projecte vol denunciar la corrupció tot posant el focus en com es gasta la despesa pública.

Alexios Mantzarlis, antic editor de la italiana Pagella Pollitica i co-creador de Fact Check EU, totes dues desaparegudes, apunta alguns consells per evitar els errors en la creació d’iniciatives de fact checking. Leo Mutuku, exbecari de Pesa Check, també reflexiona sobre la seva experiència.

Tot i iniciatives concretes d’alguns mitjans per introduir la verificació de dades en els seus processos d’edició, als Països Catalans no existeix -que en tinguem constància- cap iniciativa específica dedicada al fact checking en la nostra llengua.

Xarxa internacional i concurs obert

La Xarxa Internacional de Fact-Checking, allotjada per l’institut americà d’estudis periodístics Poynter, coordina iniciatives de diversos països en aquest àmbit, publica regularment notícies sobre el tema i un butlletí setmanal, i ofereix cursos en línia gratuïts.

Per la seva banda, l’International Center For Journalists ha convocat TruthBuzz, un concurs per a iniciatives dedicades a la verificació de fets en qualsevol llengua. El concurs atorgarà tres premis de 10.000, 5.000 i 2.500 dòlars respectivament les tres millors iniciatives a nivell internacional. Es premiaran especialment aquelles idees que converteixin el fact checking en històries atractives per a l’audiència.