Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La filòsofa Marina Garcés reflexionava fa uns dies al voltant de la quotidianitat de l’extermini al programa Més 324. Durant aquella entrevista, vam tornar a escoltar la gravació difosa per L’Espresso, on els guardacostes italians responien amb un insistent “truqui a Malta” la desesperada petició d’auxili del metge, Mohammad Jammo.

Van morir 268 persones, entre elles dos dels seus fills de 6 anys i 9 mesos. Un cas més entre milers d’aquesta quotidianitat de la barbàrie que s’estén més enllà de les mars italiana i maltesa.

La ‘geografia de l’extermini’ inclou territoris més propers, com els que separen Espanya del Marroc, a només 1.000 quilòmetres de casa meua. Com explica l’advocada Patricia Fernández al webdoc de l’Informe Frontera Sud, dels col·lectius Iridia, Novact i Fotomovimiento, no es tracta de tragèdies o accidents inevitables, sinó de contínues i conscients violacions dels drets humans.

L’informe, del qual només se n’han fet ressò alguns mitjans de comunicació -no fos cas-, ens presenta un no-lloc més inquietant què el conceptualitzà l’antropòleg Marc Augé. Un infra-lloc, de no dret, d’excepcionalitat jurídica, on es vulnera de tot: el dret a asil, a la lliure circulació de les persones que el sol·liciten, el dret a la vida i a la integritat física, els drets dels menors, de les dones, i fins i tot, el dret a la informació.

Precisament, el Dia d’Europa, escoltava dir al director del CIDOB, Antoni Segura, en una conferència a la Universitat de Lleida, que mirem amb certa superioritat ètica i moral alguns països del món, tot i que no hi ha cap continent que hagi provocat dos desastres de la magnitud de les guerres mundials. “Els bàrbars de veritat som el continent europeu, capaços del millor, però també del pitjor”, afirmava.

Em van venir al cap les paraules que el Nobel de Literatura, Anatole France, pronunciava al 1906: “Els pobles que anomenem bàrbars només ens coneixen pels nostres crims”. Em continuen venint encara.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.