Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ja fa uns mesos que El País sorprèn amb una sèrie d’articles que intenten dotar d’un simbolisme guai i rebuscat a certes coses que es fan quan no queda més remei, com ara rebuscar a la brossa per trobar menjar, quedar-se a casa per no haver d’assumir els preus excessius de molts espais d’oci o, a l’últim, estressar-nos perquè la vida no ens dóna per fer tot el que hem de fer.

“Se li atribueix l’origen de molts problemes de salut, com els trastorns gastrointestinals o les malalties cardiovasculars, i a més existeix la creença col·lectiva que tenir una vida estressada és d’allò menys recomanable per a les nostres relacions personals. Però, és veritat tot això?”, es pregunta l’article, publicat a una secció anomenada “Laboratori de felicitat”. El desplegament d’arguments per lloar els beneficis de l’estrès agafa tints surrealistes en algun moment, especialment quan l’autora cita un estudi realitzat a més de 30.000 adults als Estats Units durant 8 anys, que analitzava el grau d’estrès que tenien els individus de la mostra. D’entre aquells que van morir durant el temps de l’estudi, es va comprovar que les probabilitats de morir s’incrementaven en un 43% entre les persones que vivien molt estressades. “Però”, matisa, “això només era cert pels qui pensaven que l’estrès era perjudicial per a la salut”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

I continua, “és a dir, el que pensem sobre l’estrès és el que el converteix en un aliat o en un enemic. I el més apassionant, depèn de nosaltres”. Tant apassionant com naïf, ja que no té en compte els factors socioeconòmics que relacionen l’estrès crònic amb la pobresa o amb les càrregues de treball de les dones, un fet demostrat en diversos estudis, i fa anar el concepte com si fos únicament una reacció d’angoixa aleatòria del cos humà.

No és la primera vegada, com dèiem, que el mitjà publica articles lloant el que per a moltes joves o famílies sense recursos és una manera d’estalviar o de no gastar, com si aquestes pràctiques fossin el súmmum de la modernitat i de l’estil. Tal com explicava Público en aquest article i com han fet notar diversos tuitaires amb les seves piulades, frivolitzar amb la pobresa s’està convertint, aquest cop sí, en una tendència.

A finals de març, El País publicava a la secció Tentaciones una peça sobre la “moda” de quedar-se a casa tot el cap de setmana. De nou, sense context. L’article, sota el títol “No sortir de casa en tot el cap de setmana rebaixa l’ansietat i il·lumina la ment”, convida a “atrinxerar-se” a casa perquè ja no és de “muermos”. El que s’ha fet tota la vida per estalviar calés és, ara “una tendència de moda”. Fins i tot té un nom pompós perquè et sentis una persona trendy i no un refotut desgraciat que va amb l’aigua al coll des de mitjans de mes: “nesting”. La peça justifica les bondats d’aquesta ‘nova’ moda, argumentant que “les nostres vides estan tan ocupades, i el món pot semblar tan espantós de vegades per les preocupacions econòmiques, polítiques i ecològiques, que la casa s’està tornant un refugi, un antídot”. El mitjà explica, també, que el nesting busca “combatre aquesta dolorosa realitat, reservant moments per a un i dedicant-los a la quotidianitat de la llar”. Exposat com si tot plegat fos una opció a escollir, sense res a veure amb l’esgotament, la depressió, la manca de recursos o la mercantilització de l’oci  i de l’espai públic.

Un dels articles més polèmics començava afirmant que “menjar està de moda”, com molt bé saben les associacions i xarxes d’aliments que reparteixen menjar. Es podria dir, de fet, que és una moda creixent i massiva al país. Segons el mitjà, la ultimíssima tendència hipster és agafar menjar de les escombraries. Sí, allò que a moltes cases okupades fa molts anys que es fa i s’anomena ‘reciclatge’. Per El País, la moda s’anomena “friganisme” (freeganism) i “no té a veure amb una carència de mitjans per a dur-se el pa a la boca, sinó una nova tendència sostenible”. Fins i tot proclama que “això de menjar directament de les escombraries, a més de salvar el planeta, té diversos avantatges”. I, remata, “rebuscar a la brossa no és de pobres, sinó de mileuristes”.