Vetar és dolent. Als periodistes per norma general no ens agrada la paraula. Cosa lletja. Llibertat d’accés, llibertat d’informació, llibertat de tot. Molt d’acord en l’essència d’això. Però cal tenir en compte que sempre hi ha qui s’aprofita de la bona voluntat del personal. Sempre hi ha qui, buscant aixopluc en nobles ideals, només es dedica a la pirateria i a la marranada. També en el món de la premsa i dels mitjans audiovisuals. Sovint mirem el dit i no la Lluna.

Em fixo en el país veí, en França, no en Espanya aquest cop. Un lloc on la premsa de paper encara marca tendència i on els programes de televisió tenen un aroma dels ‘vuitanta’ que encara els aguanta al rànquing d’audiències. També tenen Netflix, però s’estimen les seves coses.

Aquest passat dilluns, el flamant president de la República, Emmanuel Macron, ha donat una lliçó. Fora de casa i davant d’un rival complicat. A Rússia i compartint escenari amb Vladimir Putin, tot un cavaller de la llibertat de premsa i de la llibertat així en general. Li va recordar que a Txetxènia la vida és una vergonya i que els homosexuals són perseguits de manera escandalosa pel seu govern. La cara de Putin era hieràtica. Cap problema. Al vent, la cara al vent.

És més, Macron digué: «Quan la premsa es dedica a difondre falsedats difamatòries, ja no són periodistes, són òrgans d’influència. Russia Today i Sputnik van ser òrgans d’influència durant aquesta campanya [les presidencials franceses], que, en diverses ocasions van reproduir falsedats sobre mi i la meva campanya». I va afegir que aquests dos mitjans, secundats per poders obscurs sembla ser, són tan sols «propaganda, propaganda mentidera». Amb aquest salsa el president de tots els francesos va afegir que vetava aquestes empreses. No és per menys, li van donar canya de la bona, inventant a tot i a dret. Trump, Putin, Le Pen, un bon trio.

En defensa de la democràcia i per posar pals a les rodes del carro de la infàmia sovint cal vigilar qui deixes entrar a casa teva. Tothom ha de poder entrar en les conferències del Govern, de sindicats i partits, o d’entitats culturals? El dubte em recorre l’espinada. Hem d’abandonar el bonisme i mirar de ser curosos. Millor qualitat que quantitat. I també, com Macron, saber identificar qui et dispara per saber de quin mal has de morir. El veto ha de ser l’última resposta segurament, però usem-la per fer un avís a navegants: no tot s’hi val. Bé per Macron, ara potser hauríem d’aplicar-ho a casa nostra.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.