Dilluns els rotatius llancen la notícia: sis països àrabs (Aràbia Saudita, Egipte, Bahrain, Iemen, Emirats Àrabs Units i Líbia), a més de les illes Maurici i Les Maldives, han acordat trencar relacions amb Qatar per “donar suport al terrorisme”. La informació es despatxa ràpidament i, tret de poques excepcions, la immensa majoria de mitjans es limiten a assenyalar la decisió d’aquests estats de liquidar els vincles diplomàtics amb Doha, asseverant que el petit emirat de l’Orient Mitjà finança “organitzacions terroristes”.

No hi ha dubte de les seves maldats. Qatar ha estat el bressol d’Estat Islàmic i, com recorda Tomàs Alcoberro i altres periodistes experts en la regió, proporciona armes a diversos grups jihadistes, com Ahrar al-Sham (Homes Lliures de Síria), una organització clau perquè la revolta contra el règim de Bashar al-Assad es convertís en una sublevació islamista.

D’altra banda, ningú no obvia que el país pèrsic patrocina el Barça amb 30 milions d’euros anuals i que les seves inversions en sectors estratègics han proliferat als països occidentals. L’any passat, per exemple, el fons Qatari Diar va comprar l’Hotel Vela de Barcelona per 200 milions d’euros després de fer-se amb el complex d’oci i creuers de luxe Marina Tarraco, i ara fa poques setmanes, l’emirat va anunciar que invertirà 5.300 milions d’euros al Regne Unit, alhora que el seu exprimer ministre, el xeic Bin Jassim Bin Jaber Al Thani, feia públic la compra d’accions d’El Corte Inglés, el principal grup empresarial espanyol, per valor de mil milions.

Bressol d’Al Jazzera, la primera televisió arabista, i futura seu del Mundial de Futbol de l’any 2022, Qatar ha quedat en vint-i-quatre hores assenyalat pels seus coneguts vincles amb el “terrorisme”. Els mitjans s’han alineat de forma mimètica amb aquesta tesi irrefutable. Fins aquí tot clar i previsible.

Però la simplificació és mala consellera. Tal com indiquen una minoria de capçaleres, si obrim el focus veurem que l’acord dels vuit països del Golf d’identificar no és innocent ni casual, sinó que obeeix a maniobres de gran calat darrere de les quals apareix la nova estratègia dels Estats Units per controlar la zona.

Només cal tirar d’hemeroteca. El proppassat 20 de maig, Donald Trump signava amb Aràbia Saudita, el principal competidor de Qatar a la regió, un contracte de venda d’armes per 100.000 milions d’euros i, en clara al·lusió a l’emirat, apel·lava als seus socis a “enfrontar-se als qui perpetuen el caos i la violència que copeja al món islàmic”. El mateix dia d’estampar l’acord, doncs, el nou inquilí de la Casa Blanca recuperava la idea d’un Orient mitjà amb Aràbia Saudita i els seus aliats d’una banda i, de l’altra, un “eix del mal” que formarien Síria, Corea del Nord i Iran. Un país, aquest, amb qui Qatar manté molt bones relacions –tots dos comparteixen la propietat i explotació del jaciment de gas South-Pars North-Domi, la reserva més gran del món.

D’alguna manera, doncs, la decisió dels vuits estats de trencar amb Qatar ha permès l’administració nord-americana situar en el punt de mira Qatar i els seus socis i blanquejar Aràbia Saudita, que com recorden Ana Alba a El Periódico i Javier Martín a Huffingtonpost continua sent el gran mecenes d’Al-Qaeda i Daesh, mentre dota d’armament a grups violents de Síria, Iemen i promou la radicalització de joves de religió musulmana nascuts en països d’Occident. Els darrers atemptats a Berlin, París i Londres porten la seva factura. Per tant, més que ningú, els saudites practiquen la mateixa política que ara pretén condemnar Qatar.

Als Estats Units, per tant, la jugada els ha sortit rodona: a ulls de l’opinió pública, Qatar ha esdevingut l’enemic a batre, Aràbia Saudita recupera el lideratge al Golf i, d’una revolada, esdevé el garant de la seguretat que Donald Trump pretén impulsar en aquesta zona tan conflictiva del planeta. Aquesta regla de tres queda secundada pels principals diaris catalans, que en lloc d’aprofundir en les claus del fenomen, projecten en portada la màxima que, des d’avui, Qatar és l’actor indiscutible del terror global.