La presència de lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals (LGTBI) als mitjans de comunicació és equiparable a la que tenen en la societat? Quina imatge del col·lectiu donen els mitjans? En fan els i les periodistes un abordatge adequat?

Anem per parts, en el cas de les persones LGTBI és difícil establir un percentatge per saber quina podria ser una presència en mitjans en relació a la presència social. Es dóna com a estàndard el 10% arran de l’informe Kinsey, però és una dada molt discutida. El que tinc clar és que, més enllà dels mitjans destinats a públic LGTBI, la presència d’opinadors i opinadores obertament LGTBI és bastant reduïda, i tampoc és rellevant que siguen protagonistes de la notícia menys quan és una notícia específicament sobre el tema.

Les fonts sobre el col·lectiu LGTBI

Hi ha hagut una notable evolució des d’inicis de la democràcia espanyol fins l’actualitat en la imatge que dóna el periodisme sobre les persones LGTBI i sobre com es debat sobre el tema. S’ha passat de presentar les persones LGTBI com a malalts mentals als anys setanta del segle passat a la imatge actual que implica major normalitat gràcies l’activisme del moviment LGTBI. Tot i els avanços, que són molts, fins fa poc els que deien que les persones LGTBI eren malalts se’ls tractava com a font autoritzada.

Per exemple, quan es va produir el debat social sobre l’aprovació del matrimoni entre persones del mateix sexe, el 2005, TV3 va donar cabuda al seu magazín matinal de màxima audiència a un psicòleg que deia que les persones LGTBI eren malaltes mentals que es podien «curar» i se’l va presentar com una font autoritzada amb plena credibilitat. Això actualment crec que ja no seria possible, si més no a la televisió pública catalana i a moltes de les privades, és més ara s’informa de que com es persegueix a aquests estafadors i LGBTIfòbics a partir de la llei de garantia dels drets d’aquest col·lectiu que es va aprovar fa gairebé tres anys a Catalunya.

Hem de recordar, però, que els fets que explique són de només fa 12 anys. S’ha de reconèixer, però, que en general el moviment LGTBI és una font molt reconeguda i que la majoria dels mitjans solen ser bastants receptius a les seues reivindicacions. Ara, fins i tot, alguns mitjans publiquen llistes de persones LGTBI influents com ho fan amb altres grups socials, cosa que fa 15 anys hagués estat impensable.

La invisibilitat de la diversitat del propi col·lectiu

Un dels problemes de com es tracta informativament al col·lectiu LGTBI, en la meua opinió, és el reduccionisme amb què es presenta en la majoria d’ocasions. Els mitjans donen una imatge uniforme del col·lectiu: normalment homes gais, joves, professionals, amb bona posició econòmic, entregats al culte al cos i consumidors incessants d’oci nocturn. S’invisibilitza a lesbianes, transsexuals, bisexuals i intersexuals. A més, cal tenir en compte que les realitats trans, bisexual o intersexual són poc abordades informativament i poc conegudes socialment.

De fet, moltes vegades “gai” s’usa als mitjans per a referir-se a tots els diferents col·lectius com ara quan es parla de turisme gai, oci gai o Orgull Gai, excloent a lesbianes, trans, intersexuals o bisexuals. Per això, des del moviment LGTBI s’ha impulsat l’ús de les sigles que inclouen a tots els col·lectius com ara: Orgull LGTBI, turisme LGTBI, etc. Una nomenclatura inclusiva que ha aconseguit un èxit relatiu en els mitjans. Tot i això, ni tan sols el col·lectiu d’homes gais està reflectit en la seua pluralitat: es parla poc de la gent gran, la gent a l’atur, els pares de família, els que opten per altres tipus d’oci, la subcultura bear, etc.

Un exemple clar del que dic és el tractament informatiu del Circuit Festival (un esdeveniment d’oci destinat a públic LGTBI que se celebra a Barcelona a l’agost) que contribueix a donar una imatge uniforme del col·lectiu: només són visibles els homes gais, joves, «guapos» i musculats, amb diners i dedicats en cos i ànima l’oci i l’hedonisme. En aquest cas, els mitjans no s’esforcen en mostrar la diversitat ni en donar veu a les entitats LGTBI o, fins i tot, als sector més crítics quan informen d’aquest festival. Els enfocaments de notícies com ara Marea gay en Isla FantasíaDesenfreno homo en la piscina o El festival Circuit torna a portar milers de gais a Barcelona no contribueixen a reflectir la pluralitat del col·lectiu.

Un altre dels fets és que les persones LGTBI només són visibilitzades en els esdeveniments destinats específicament a elles. Quan, i pot semblar una obvietat però per molts no ho és, hi ha persones LGTBI al Sonar, al Primavera Sound, als actes d’oci que organitzava de Ràdio Teletaxi, a la Fira d’Abril o al Grec. Que només siguem visibles en mitjans quan es fan festivals específicament per a públic LGTBI com el Circuit distorsiona la imatge real del col·lectiu. i això ens hauria de fer pensar a els i les periodistes.

Crec que seria interessant, a imitació de la perspectiva de gènere, promoure que la diversitat afectivo-sexual s’inclogués com una variable incorporada en la «motxilla» del periodista: les imatges de parelles homosexuals o de famílies homoparentals poden il·lustrar també informacions no centrades específicament en el col·lectiu. Per exemple, fonts com ara les associacions de famílies homoparentals també poden ser citades quan es parla en general d’educació, criança, activitats extraescolars i no només quan s’aborda el tema específic. I així en molts més exemples.

La violència LGTBIfòbica

A banda, crec que el periodisme ha de comprendre que els casos de violència contra les persones LGTBI no es poden presentar com a fets aïllats i desafortunats sinó com a part d’un sistema social que ens discrimina i que requereix resposta social i institucional. Sense una explicació global que permeta entendre i visibilitzar aquest problema no s’avançarà i la societat seguirà tenint la idea que el col·lectiu ha aconseguit plens drets i llibertats quan encara persisteixen les violències LGTBIfòbiques.

El moviment feminista i les dones periodistes han avançat molt en la millora del tractament informatiu del gènere, tot i que encara hi queda. Per mi són un referent. En el cas de les persones LGTBI s’ha avançat molt també, però encara queda molt camí per recórrer. Tot i això ja hi ha materials disponibles sobre l’abordatge informatiu del col·lectiu: Manual de comunicación LGBT, i la Guía trans para los medios. Per una millor informació, no us els perdeu!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019