En poques setmanes, el suïcidi ha ocupat pàgines en els mitjans. A finals d’abril, es va conèixer que una jove de 15 anys havia estat ingressada en un hospital per haver-se causat ferides, induïda pel macabre joc de la Balena Blava; un fenomen exportat de Rússia. A principis de maig, el CAC va aconseguir que es retiressin quinze continguts d’internet que induïen al suïcidi. I el passat dia 17 de maig es va conèixer la mort per suïcidi del cantant dels Soundgarden, Chris Cornell, després d’un concert a Detroit.

Són notícies aïllades que posen el focus a una realitat social invisibilitzada. L’any 2015 –l’últim del qual se’n tenen xifres – a Catalunya van morir per suïcidi 495 persones, segons dades de l’IDESCAT, si bé les mateixes dades recollides per l’INE parlen de «causas externas de mortalidad no natural». Un eufemisme per no parlar d’un problema social que representa la primera causa de mort, en absència de malaltia, entre la població de 15 a 45 anys.

Per què no parlen dels suïcidis els mitjans? En la darrera versió del Codi Deontològic, que data del passat novembre, l’article 9 detalla: «Les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables. (…) Danyar de forma injustificada la dignitat dels individus de paraula o amb imatges, fins i tot més enllà de la seva mort, contravé l’ètica periodística». I encara especifica que en casos de suïcidi només es difondran «quan tinguin rellevància personal o siguin de manifest interès públic, tenint en compte el risc d’un efecte mimètic».

És aquest efecte mimètic en el que sempre s’han escudat els mitjans per no fer-ho. És un pacte tàcit on tothom convergeix i fa possible que quan hi ha un suïcidi en un veïnat, en una estació o en un pont, no hi acudeixin periodistes a corre cuita. I potser fan bé, perquè les xifres indiquen que això passa cada dia i, segurament, aviat deixaria de ser notícia.

Però no parlar-ne, no soluciona el problema. El drama més gran d’un suïcida és la soledat que l’acompanya en tot el procés. Parlar-ne o fer campanyes preventives podria ajudar a l’entorn a detectar símptomes. El 2012 es va constituir l’entitat Després del Suïcidi- Associació de Supervivents per acompanyar i donar suport en el dol dels familiars i amics de les víctimes. En la seva presentació, asseguren que les persones amb idees o conductes suïcides necessiten suport i expliquen on poden adreçar-se. Campanyes de prevenció posarien en alerta, potser, algunes d’aquestes conductes.

L’efecte mimètic és una excusa en temps de comunicació en xarxa. Abans, els mitjans ostentaven el monopoli de la representació de la realitat, però avui les notícies volen i tenen altres canals. Escudar-se en l’efecte mimètic em sembla un pas massa prudencial per no prendre consciència que som davant un tabú social de grans magnituds. Al final, si ens posem a buscar xifres sobre la violència masclista, no trobarem les primers dades oficials fins a l’any 2004 quan s’aprova la Llei Llei 1/2004 de Mesures de Protecció Integral Contra la Violència de Gènere. Vam estar uns anys en trànsit entre els crims passionals i els primers recomptes, i en conseqüència, els primers protocols i campanyes de conscienciació. Si estem disposats a abordar el bullying, l’homofòbia o la xenofòbia des dels mitjans per combatre’l, per què seguim silenciant aquesta realitat?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.