Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Fa just 10 anys vaig acabar un master, que ja no es convoca, sobre qualitat i innovació a Televisió. Una de les responsables no m’hi volia perquè era massa gran, massa vella que dirien els fills. Al final m’hi van acceptar i sì, d’algun company en podía ser la mare, però em convenia molt perquè des que havia deixat l’Autònoma el món televisiu havia evolucionat tant que necessitava posar-me al dia. A més, estudiar i treballar amb gent jove t’omple d’una energia incalculable que no et deixa aturar.

Però després d’aquell curs els canvis han succeït a una velocitat vertiginosa en el món de la comunicació de masses. I els que els vivim fora de casa els podem aprofitar o patir més. Hi ha hagut moments, realment durs, de sentir-te fora d’aquesta cursa veloç, de primícies per twiter; de campanyes per Facebook o de presentacions a periscope. Et sents despenjada, sense una història digital prou atractiva i única a Linkedin per retornar a l’autopista de la informació. I penses si no seria millor ja sortir-te’n del tot, i seguir enviant cartes, encara que sigui per Hotmail, o postals per correu clàssic que dfícilment arrribaran des de Ciutat de Mèxic.

Totes aquestes cabòries les escric avui perquè no vull escriure del que em toca: la total indefensió dels periodistas mexicans davant de la violència extrema. A finals d’abril, en el darrer bitllet, ja en parlava. Però és que el dilluns 15 de maig van assassinar a ple dia al més gran dels periodistas d’investigació mexicans, Javier Váldez Cárdenas, 50 anys acabats de celebrar a Culiacán, on era corresponsal de La Jornada. Íntegre i generós, el setembre de l’any passat havia publicat a Aguilar Narcoperiodismo, la prensa en medio del crimen y la denuncia. El juliol del 2015 havia tret Huérfanos del narco i abans uns quants llibres imprescindibles per entendre una mica més aquest gran i desconsolat país.

No hi ha paraules per descriure la tristesa i indignació dels seus companys arreu de la República. I la mobilització que ha provocat la seva execució, utilitzant expressament un terme bèl.lic, que probablement quedi impune, com quasi tots els crims. Servirà tot plegat per res? Serà realment Javier la darrera víctima mortal d’aquesta guerra que l’acadèmica Rossana Reguillo en el seu darrer llibre li insistia que “no té cap mena de límit… no se sap n comença el govern i on el narco”.

Malauradament n’haurem de tornar a parlar, mentre els políticis diuen que defensaran com mai la llibertat d’expressió i els col.legues es mobilitzen arreu del continent per, de veritat, aconseguir que els periodistas mexicans puguin treballar sense por ni amenaces.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.