Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Es pot justificar un pacte amb qui ho havies descartat? La primera ministra britànica, Theresa May, està a punt de fer-ho. Emulant la frase de la seva homònima Margaret Thatcher “no m’importa el que diguin els meus ministres, mentre facin el que jo dic”, la líder conservadora està ultimant aquests dies un “acord de confiança” amb els ultres del Partit Unionista Democràtic (DUP). Si l’accepten, tindrà els deu diputats que li calen per governar la pròxima legislatura amb majoria absoluta. D’aquesta manera, podrà continuar el seu programa liberalitzador i controlar una Cambra dels Comuns on l’oposició s’ha enfortit gràcies al creixent paper del líder laborista Jeremy Corbin.

A l’Estat espanyol, els mitjans conservadors han fet els ulls grossos a aquest acostament contranatura i, tret d’algunes excepcions, han aplaudit la valentia de May per apuntalar un Executiu després del fiasco electoral del proppassat 8 de juny. Com a molt s’han fet ressó de les crítiques que han aparegut dins del mateix Partit Conservador, però han subratllat el marcatge que ha anunciat May, segons la qual “els unionistes no tindran dret a vetar les línies mestres del Govern”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Per a aquests mitjans, lluny de representar un problema, el DUP pot suposar un cordó sanitari davant d’una eventual proposta de referèndum d’unificació de les dues irlandes, com pretenen els nacionalistes del Sinn Féin. Als rotatius espanyolistes, aquesta garantia té un valor indiscutible, conscients que qualsevol fre a l’independentisme pot tenir un efecte mirall cap al “xoc de trens” que pot produir-se entre el govern català de Junts pel Sí i el govern espanyol.

També, amb vista a envernissar el caràcter retrògrada de la formació unionista, es fan ressò que la seva presidenta, Arlene Foster, ha desmentit les suposades irregularitats que hauria comès en la concessió de llicencies d’energia renovables. Han recollit abastament l’argumentari de Foster, per qui les acusacions de corrupció responen a informacions “incorrectes i manipulades” amb l’objectiu de desacreditar-la.

Fins i tot, El Español disculpa el caràcter difícil d’aquesta política fins ara desconeguda, en recordar que “la seva trajectòria està profundament marcada per l’atemptat que va presenciar quan l’IRA va atacar la casa en la qual vivia amb el seu pare quan només era una nena”. Per tant, lluny de suposar un obstacle per a la bona governabilitat, els rotatius més escorats a la dreta han destacat la voluntat del DUP de “donar estabilitat al país” en un moment especialment convuls després de la consulta sobre el Brexit. A l’ombra ha quedat el retaule d’històries que fan del Partit Unionista Democràtic una formació lligada a la violència -que en tot moment s’ha evitat de definir com a “terrorista”– i amb postulats obertament reaccionaris.

Com és sabut, el DUP va néixer de la mà del predicador Ian Paisley, representant d’una visió extrema de l’Església Catòlica i fundador, amb Peter Robinson, del grup paramilitar lleialista Ulster Resistent, responsable de desenes d’assassinats entre la comunitat republicana. De fet, va ser l’única força unionista en rebutjar els Acords de Stormond signat l’abril de 1998, que donaven peu a la pacificació d’Irlanda del Nord, i només per la pressió de Londres, va acceptar concorre en un govern d’unitat amb el Sinn Féin. Per sorpresa dels més incrèduls, Ian Paisley va passar d’atiar a la violència a asseure’s amb Martin MacGuinness, si bé va posar tots els obstacles per dinamitar el procés.

Vinculat a l’Ordre Conservadora d’Orange, el DUP no ha rebaixat els seus atacs furibunds contra el dret a l’avortament, els matrimonis entre parelles del mateix sexe i altres avenços socials, la qual cosa ha fet que 300.000 seguidors del partit de Theresa May hagin firmat un manifest exigint-li que renunciï a pactar-hi. Però tot i seu perfil dur, sectari i histriònic, diaris com La Razón, El Mundo i el mateix El Español han presentat la formació de Foster com un simple partit “unionista” o “ultraconservador” que, després de tot, pot ajudar May a encarar els desafiaments i la inestabilitat que viu el Regne Unit.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019