Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Un dia qualsevol. En una població qualsevol. En un lloc qualsevol; segurament, en un bar, en un casal, en un ateneu, en un hotel d’entitats… o, amb sort, en un local propi; potser un despatxet, pagat -mig ofegats- amb les quotes, si no és que l’ha cedit un soci que no en treu partit o l’ajuntament de torn. En una hora mig intempestiva que van triar a correcuita al final de l’última trobada quan ja tothom es dispersava sinó a través de missatges de la llista de correu electrònic, per WhatsApp o Telegram; potser, després de fer un Doodle perquè entre la feina, la família i les històries de cadascú no acabaven de trobar el moment però que la creença ferma en la qüestió els va fer persistir. Total, en un dia, en una població, en un lloc, en una hora qualsevol, hi ha una reunió qualsevol. D’un col·lectiu, associació, plataforma, moviment, coordinadora, observatori… qualsevol. Com passa arreu, avui també.

Un arribarà cinc minuts abans de l’hora acordada, fent mans i mànigues; perquè té la clau i s’ha compromès a obrir. Els altres aniran arribant escalonadament. Un farà tard perquè li ha sortit vés-a-saber-què de darrera hora a la feina, un altre avisarà per WhatsApp que s’ha quedat sense ningú per cuidar la canalla, un altre haurà punxat la roda de la bici i es comprometrà a arribar però amb un retard de mitja hora perquè vindrà a peu. Si consideren que són prou gent, els que hi són començaran. Faran un repàs dels temes previstos. Portaran llegits els documents que han anat elaborant. Aviat sortiran idees. Entremig de l’intercanvi dialèctic hi haurà algú que pensarà en «visualitzar» el col·lectiu, «difondre i propagar» el missatge, a «fer-se presents en l’esfera pública»…

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Voldran sortir als mitjans i se’ls acudirà d’intentar fer alguna trucada a aquell periodista que tenen en tan bona consideració o que es pensen que els treu per «afinitat», «‘bon rotllo’» o «perquè és el cosí de la parella del meu nebot» i no perquè generen algun tema interessant i és la seua professió, la d’informar d’allò que pot ser socialment rellevant. Un pensarà que fer uns cartells que li farà fer al seu germà, un altre de relativament jove pensarà en fer una entrada al Facebook i al Twitter (potser també al blog o a alguna altra plataforma d’Internet). Aquell altre es posarà a fer un comunicat més o menys clar i, amb una mica de sort, sense massa faltes d’ortografia. Potser entre els presents hi ha algun bon lector de diaris, o un tindrà un familiar o conegut a qui li demanarà el favor d’ajudar-lo, i intentaran fer una nota de premsa. El que està en ‘deu mil’ entitats dirà que està avesat a tractar amb els mitjans i pensarà que podria anar bé fer alguna foto per a la premsa de paper, per als digitals, perquè la pengin a les seues plataformes d’Internet. Per ventura, algú que recordarà una ‘escaldada’ anterior tindrà present la conversa amb aquell periodista que li va explicar que si ho envien quan tenen un moment a la nit, després de sopar, al més segur és que passi desapercebut i colgat entremig de tant missatge a la safata d’entrada. Com que de periodistes n’hi ha pertot tampoc seria estrany que n’hi hagués algun, ‘fora de servei’, d’assegut a la reunió que es veurà pressionat per portar-ho ell i farà notar que estaria bé fer algun tall de veu per a les ràdios, gestionar alguna entrevista, buscar de fer una acció que permeti certa varietat de plans perquè vingui la televisió local, que caldrà designar un portaveu… I pensarà en un portaveu que no s’espanti massa ni es quedi en blanc davant d’un micro i d’una càmera, que no titubegi quan li pregunten i repregunten allò que no voldria contestar, que tingui clars els acords presos i la línia establerta per molt que al moment de decidir-ho ell no n’estigués massa convençut i mostrés una discordança que la majoria no va considerar.

Va, parem! Potser sí que és molt demanar: que ens tinguin presents, que ens enviïn un text ben estructurat, una foto, un tall de veu, que ho facin al migdia, que hi hagi algú que pugui parlar en nom de tots que estigui disponible al just moment que podem trucar-lo perquè ja estem mig-pensant en un altre acte al qual haurem d’anar ràpid i corrent, que segur que començarà tard i s’allargarà més del compte, que l’haurem d’enllaçar amb un altre, que potser requerirà fer més trucades… Que al final, després de ‘marejar tant la perdiu’, l’espai dedicat ja s’omple amb temes més rellevants o menys complicats de cobrir (sent ben pensats) i acabem sense fer res dels de la reunió.

Ei, també cal dir una cosa: d’activitat n’hi ha molta i cada dia, que les institucions i grans empreses ja fan el possible per marcar l’agenda, amb gabinets especialitzats, tot ben planificat per dosificar ‘píndoles’. I no és menys cert que la de periodista no deixa de ser una feina. I no és mala idea intentar que la feina tingui uns horaris; i, si pot ser, que tendeixin a permetre un estil de vida d’escala humana. Que també entenc qui em diu: «Que allò que surt als mitjans és molt important perquè pot influir en la presa de decisions? Sí, però, també ho és una matrícula formativa que marcarà el futur professional de qualsevol de nosaltres i ve que que hi haurà un horari limitat per portar una documentació concreta. I si no et va bé t’hauràs d’espavilar!».

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.