Els pronòstics no anaven errats. La formació d’Emmanuel Macron es va endur per una amplíssima majoria la segona volta de les eleccions legislatives franceses que van tenir lloc aquest proppassat diumenge, dia 18. L’èxit de La República En Marxa (LREM), el seu partit, s’ha materialitzat en 308 dels 557 diputats en joc. Un nombre d’electes als quals cal sumar els 42 del Moviment Demòcrata (MoDem), socis de coalició, i el dels seus aliats, Els Republicans, que n’han obtingut 113, la qual cosa significa que Macron governarà l’Assemblea Nacional amb 463 diputats, el que significa la majoria absoluta.

L’abassegadora victòria de Macron ja la vaticinaven totes les enquestes, sobretot després que el jove polític de 39 anys s’endugués els comicis presidencials celebrats el 7 de maig passat, quan en segona volta, es va imposar a la líder del Front Nacional, la ultradretana Marine Le Pen, amb el 66,1% dels sufragis.

MacronAquest passat diumenge, malgrat que l’escrutini encara no havia finalitzat, gairebé tots els rotatius catalans i espanyols ja utilitzaven qualificatius com “Macron arrasa”, “Macron arrolla y consigue una clara mayoría abosluta”, Macron blinda su pryecto con la mayoría absoluta en la Asamblea o Un cheque en blanco en Francia para el centrista Macron”. Una idea força amb la qual l’endemà van obrir portada, editorials i on, per damunt de tot, van palesar que l’indiscutible triomf del president francès li permetrà tirar endavant el seu programa de reformes neoliberals en un context de renovació de la vida política. Aquesta renovació inclou, entre altres coses, un relleu de cares i l’increment del 27% al 40% de dones a l’hemicicle de París.

També la majoria de mitjans han destacat el declivi del partit socialista, fet que ha provocat la dimissió del seu cap de llista, Jean-Christophe Cambadélis; el malestar de Le Pen pel càstig que representa el sistema electoral francès (només tindrà 8 diputats), així com el clima d’eufòria desfermat entre les principals espases del LREM. “Els francesos han preferit l’esperança a la còlera”, ha assegurat Édouard Philippe, primer ministre conservador.

La lectura dels resultats, doncs, s’ha centrat en la capacitat de Macron amb vista a arrossegar la majoria del poble, fins al punt que alguns rotatius l’han qualificat de líder carismàtic comparable al general Charles De Gaulle. En canvi, molt pocs han destacat que el suport recollit pel polític d’Amiens ha sigut de només 7.826.432 electors, menys de la meitat dels 18.176.777 que van anar a votar diumenge i sense superar el 20% del suport del total del cens. I encara menys ha posat l’accent que, quan a l’abstenció, aquesta ha sigut més alta que la participació.

Un total de 27.125,535 francesos (el 57.36% de l’electorat) va declinar anar a les urnes, la qual cosa significa una important impugnació al sistema i a la classe política de la República. Tampoc, en el balanç dels sufragis més importants dels últims anys, els diaris han explicat que els vots en blanc han augmentat fins a representar un 7% del còmput global, concretament 1.397.496 persones, gairebé tantes com les votants que s’han decantat pel Front Nacional.

D’aquesta manera, si bé Macron ha sortit reforçat a ulls de l’opinió pública, quan mirem els resultats en deteniment, a ningú se li pot escapar que una part rellevant de la societat francesa li ha girat l’esquena o n’és refractari. No només cap a ell. L’extraordinària abstenció, sense precedents en la història recent de França, representa una clara advertència per a l’establishment i els líders conservadors de la UE, tota vegada que obre un futur d’interrogants pels qui busquen altres models alternatius a l’actual estat de les coses.