Un matrimoni de seixanta anys es mira des de la vorera una manifestació en contra de la pujada dels preus del lloguer. A l’alçada de mercat de Sant Antoni s’hi veu molta gent. Milers. La parella estava pensant de sumar-se darrera les pancartes. A ells, aquest tema, els toca de prop. Concretament, al costat de ca seva. Qui des de feia trenta anys era la seva veïna un dia va picar-los a la porta, amb un burofax a la mà. La propietat -que havia comprat feia un any el pis on vivia- li deia que no li renovaria el lloguer.

Un jove estudiant -mentre salta de porxada en porxada arrencant anuncis de “Compro piso en el Poble-sec”- explica que els agents immobiliaris han visitat dues vegades els seus pares. “Sabien que amb el que traurien del seu pis poden viure on vulguin?”, els van dir. S’hi van negar.

Al costat del Paral·lel, uns padrins juguen a cartes dins d’un vell cafè, refugiats del soroll del carrer. Dos d’ells es planten a la porta i comenten com al davant, on avui hi ha una immobiliària, abans hi havia una fruiteria “de tota la vida”. Un tercer s’afegeix a la conversa, i recorden un matrimoni jubilat que ja no hi és. Un fons d’inversió es va quedar l’edifici sencer. “Se’n van tornar cap al poble, quin remei”, expliquen resignats.

Entre els manifestants, s’hi troben uns que reclamen a l’ajuntament que posi en marxa un bloc de pisos que saben que és de propietat municipal. L’edifici està a Via Laietana, enmig del rovell de l’ou de passejants amb maletes. “Volem veïns, els necessitem”, explica un dels portaveus de l’entitat que s’ha constituït per a reclamar que es faci el bloc de pisos de protecció oficial.

“Una entitat que dóna suport a persones sense llar, porta més de mig any buscant pisos per ampliar els projectes que tenen en marxa. Busquen pis, però no poden pagar els preus que els demanen, ja pensen en marxar fora de la ciutat. Un dels programes que tenen en marxa consisteix en donar sostre a persones que després de sortir del carrer, s’han refet i ja treballen. Gairebé la meitat dels qui estan al programa, tenen ingressos del treball. Cap pot accedir a un habitatge. Amb un jornal de mil euros és impossible. “No tenen cap problema d’adaptació social, tenen un problema d’habitatge” es queixa un dels responsables municipals de la qüestió.

“Barcelona és un model d’èxit”, ens hem acostumat a escoltar. Però el que hi ha és una guerra, d’una extrema violència. Una maquinària salvatge capaç de fer el que digui un jutjat amb cinc furgonetes de Mossos per canviar el pany de l’habitatge d’una mare embarassada. Un dret com l’habitatge s’ha convertit en el principal motor econòmic de la ciutat. No són els turistes, és l’habitatge el que proporciona la major part d’ingressos. El metre quadrat cotitza a l’alça i se subhasta la tranquil·litat d’acomodar-se en una llar.

A mesura que s’acaben els contractes de lloguer, un monstre es va engollint els fills d’aquesta ciutat i de pas, tota la teranyina de relacions que han anat fent. A 950 euros per 30 metres quadrats, ens està quedant una capital de la república ben guapa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019