El present

Pum! El van deixar amb la paraula a la boca. Es van alçar de la cadira i van abandonar la classe, amb un cop de porta d’aquells que fan història. L’autoritat té un límit i allò, pensaven, havia passat de taca d’oli. Encara no saben com, però el que havia succeït entre aquelles quatre parets va esdevenir important i, un parell de dies després, el seu institut ocupava les primeres pàgines dels diaris. Tot plegat va acabar amb el mestre de baixa i una concentració davant de les portes del centre. Més de 200 alumnes s’hi van sumar: protestaven contra les paraules d’aquell professor que, en plena classe de filosofia, havia etzibat: “ser homosexual és antinatural, és com un coix o un borni, és inexplicable”.

El passat

El que sembla inexplicable, a avui dia, és l’afirmació del professor, la qual, a banda de ser profundament homòfoba, és també força ofensiva amb les persones amb diversitat funcional. Però, ull, perquè no fa ni trenta anys, el que ara resulta intolerable per l’alumnat d’aquest institut, era ni més ni menys que una afirmació avalada per la ciència. I és que fins al 1990, l’Organització Mundial de la Salut avalava la hipòtesi que l’homosexualitat era una malaltia mental. Clar i català: ser gai o ser lesbiana era descrit com ser com coix o ser borni. La ciència havia de buscar-ne la cura.

El vincle entre les identitats sexuals dissidents i la malaltia ha estat una constant en les narratives de caràcter social. El periodista Vicent Canet explica en un article publicat a Mèdia.cat, que l’any 2005, TV3 va convidar un psicòleg, font autoritzada amb plena credibilitat, que no va dubtar en afirmar en horari de màxima audiència que l’homosexualitat era una patologia i que, per tant, es podia curar.

L’antropòleg José Antonio Langarita també explica que durant molts anys, “la sida va ser l’excusa perfecta per avalar aquest discurs i  mantenir l’assetjament públic contra les persones homosexuals”. Sense anar més lluny, l’any 1985, l’ABC explicava que el VIH “pot expandir-se a la població normal i provocar una catàstrofe”. No sabem què considerava normal aquest rotatiu, però sospitem que no es devia allunyar massa d’allò que dictava, encara en blanc i negre, la moral i el bon fer. El text de la notícia continuava l’argumentació: “l’únic que es pot fer per prevenir-ho és no pertànyer a cap d’aquests grups de risc i no tenir cap relació directa amb ell”. Aquesta construcció de la sida com un factor propi del col·lectiu homosexual respon a una argumentació semblant a la que feia, en aquell institut, el professor de filosofia: l’homosexualitat és una pràctica que mereix regulació i sanció, perquè sobre ella hi pesa una espècie de sospita moral que acostuma a promoure discursos apocalíptics.

El futur

La resposta de l’alumnat al despropòsit del mestre denota que alguna cosa ha canviat en els discursos sobre el col·lectiu LGTBI. Podem afirmar que l’abordatge actual de la premsa se situa a anys llum de les narratives sancionadores que l’havien precedit. Malgrat tot, faríem bé a no cantar victòria abans d’hora. Segons Nació Digital, les agressions homòfobes, siguin físiques o verbals, han augmentat entre un 8% i un 20% en els últims dos anys i l’OMS ha decidit mantenir la transsexualitat dins de la seva Classificació Internacional de Malalties, concretament en l’apartat de “trastorns de personalitat i comportament”. L’auge del model d’una ciència positivista, doncs, continua viu, tot recolzant-se en un esquema des del qual es classifiquen les identitats sexuals com a normals o patològiques.

Des del punt de vista comunicatiu, és cert que hi ha hagut una evolució en la imatge del col·lectiu. Els monogràfics sobre el 28J s’han començat a publicar, fins i tot un o dos dies abans de l’efemèride i els posicionaments mediàtics com els que acabem de descriure són inimaginables avui dia.

D’altra banda, la presència d’opinadors i opinadores LGTBI és bastant limitada i la mirada heterosexual continua sent l’òptica majoritària. Existeix, a més, un buit comunicatiu i l’oferta de les imatges és sovint propera a l’estereotip, tot i que el col·lectiu dista molt de quedar reduït a aquelles formes més visibles de conducta, d’actituds, de maneres de parlar, de vestir i de passar el temps lliure.

Deixar de mirar el món des d’una òptica heterosexual també permet reflexions interessants. En el cas de les agressions homòfobes, per exemple, passar del què al perquè ofereix un suggerent canvi de paradigma. El titular Apallissen dos nois homosexuals per fer-se un petó en públic centra la mirada en l’acció (el petó) i, de forma inconscient, corresponsabilitza la víctima de la seva agressió. D’altra banda, Tres neonazis agredeixen una parella gai a la plaça de Pedro Zerolo de Madrid assenyala una ideologia, la feixista, que incita a l’odi i a la discriminació. Aquest últim titular és especialment interessant perquè centra la mirada no pas en l’acció de qui és víctima, sinó en l’actitud de qui agredeix.

Es tracta, des del meu punt de vista, d’un procés encara en construcció. Val la pena, doncs, continuar treballant-hi, perquè la lluita per anomenar el món és un dels escenaris on es juga el combat cultural i, en conseqüència, cal afinar la mirada i centrar atenció en els processos de ressignificació de les accions humanes.