A mesura que s’apropa l’1 d’octubre, els mitjans van agafant posicions en un sentit o altra. Alguns atien la bandera del referèndum mentre d’altres pretenen excitar els lectors més refractaris a la convocatòria. El desfici per trobar casus bellis i palanques mediàtiques per escombrar cap a casa ha arribat al paroxisme. És el cas dels mitjans més obertament espanyolistes, que han vist en la ciutat de Lleida el fortí que resisteix al desafiament que les forces sobiranistes estarien ordint contra l’Estat de dret.

Arran de la negativa d’Àngel Ros a posar les urnes l’1-O, aquests mitjans han presentat la capital de la Terra Ferma com la Gàl·lia que planta cara als embats del separatisme. Si no, difícilment s’entén el llarg reportatge amb què l’ABC va elogiar ahir dimarts l’alcalde socialista, que amb el de Tarragona, “se resiste a caer en manos de partidos independentistas, alejándose así de Gerona —de la que Carles Puigdemont fue alcalde— y sin comparación posible con Barcelona”.

Al llarg de dues pàgines, el rotatiu conservador venera el pacte entre el PSC i Ciutadans, mentre en boca de la portaveu d’aquesta segona formació, explica l’escassa presència d’estelades a la ciutat, el suport majoritari de la població al bilingüisme i que l’única mostra d’incivisme el protagonitzen “unos veinte ultras radicales”, en al·lusió als joves de l’esquerra independentista.

En la mateixa línia, El Mundo presentava la Paeria com un exemple de coherència i de respecte a la legalitat. Aplaudeix la valentia de Ros a l’hora de rebutjar la cessió d’espais pel referèndum i recolzar la proposta de convidar la selecció espanyola de futbol, i dos dies després, per enfrontar-se a les pintades que havien aparegut a la seu socialista contra aquestes dues decisions.

En una ràpida associació causa-efecte, rotatiu dirigit per Francisco Rossell deixa entreveure que la “revolució dels somriures” que exhibeixen l’ANC i Òmnium és, en realitat, un moviment autoritari que contravé la llei i posa en risc la convivència i els principis democràtics. Un totum revolutum amb l’objectiu d’elevar la capital del Segrià al paper de feu inexpugnable del constitucionalisme i el catalanisme assenyat.

També Crónica Global aprofitava l’incident per ressaltar la figura de Ros, de qui el columnista Pablo Planas feia un panegíric el passat dia 23 en destacar que és “víctima de los ataques del soberanismo” y que, a diferència de la resta de dirigents i líders polítics catalans, es tracta de un home “con escrúpulos”. Dos dies abans, Crónica Global ja havia publicat que, en ares de la legalitat, el govern de la Paeria havia pres dues grans decisions: “Lleida dice ‘no’ al referéndum y ‘sí’ a España”.

Cap referència, en canvi, a l’incompliment de la Llei de la Memòria Històrica per part de l’Ajuntament, que s’ha negat a retirar les plaques franquistes, ni tampoc a la recent denúncia que En Comú de Lleida ha interposat a la fiscalia per la decisió del consistori de perdonar multes de tràfic i de zona blava a càrrecs públics o personalitats de la ciutat. Així ho recorda El Nacional en l’article “La Lleida d’Àngel Ros: ‘neoleridanismo’ i clientelisme”, en el qual es detalla els noms dels 60 expedientats a qui l’Ajuntament ha perdonat les multes, entre ells el mateix alcalde.

Quant a la polèmica de les multes, només els digitals afins al sobiranisme n’han parlat en profunditat. És el cas de Nació Digital, que en detallava tots els pormenors, o els diaris El Segre, Hola Lleida  o el Punt Avui, en el qual Àngel Ros surt el pas per desmentir la campanya de “difamació” que, segons ell, és víctima des de fa temps.

D’aquesta manera, Lleida ha passat de ser la rerebotiga de Catalunya, coneguda pel seu petit aeroport, la cegallosa que empelta l’ambient i altres esdeveniments, a convertir-se en el punt neuràlgic on, a través del seu alcalde, es dirimeix la batalla entre la majoria sobiranista i l’espanyolisme més desacomplexat, que l’ha adoptat com al gran fortí on agafar-se per carregar contra el referéndum.