Dos anys després de la reelecció de Roberto Fernández com a rector de la Universitat de Lleida i un any i mig després de les eleccions generals, la societat se’ns presenta més injusta i complexa que abans. D’una banda, els que estudien a la UdL -queden exclosos els paràsits que rapegen versos amb rimes més pròpies d’un alumne de P3 que d’un adult multineuronal- estan igual que entre els anys 1939 i 1975, perseguits per la policia i víctimes de constants agressions a la llibertat d’expressió per part d’un rector que recorda a règims anteriors (o massa actuals). Deté universitaris i coarta la seva llibertat. Com la de tots els catalans quan dona l’esquena a un referèndum per tal que puguem decidir el nostre futur democràticament. De l’altra, els que han de treballar cada dia per sobreviure estan igual que al segle XIX, quan va néixer el moviment obrer espanyol i va tenir lloc la primera vaga general. Tot i que els nostres pares van lluitar per una societat millor, els nostres fills no es mereixen el món que els deixarem en herència. La nostra generació ha fracassat. Perquè els que ens van precedir expulsaven els dictadors i treballaven per aconseguir lleis més justes. I perquè els que ens succeiran hauran d’expulsar els corruptes i treballar per aconseguir lleis menys injustes. Però quin és el nostre llegat?

Detenim universitaris i coartem la seva llibertat. També robem als més rics per donar-ho als més pobres i cerquem el poder en lloc del consens. Els enfrontaments entre estudiants i agents de policia a la Universitat de Lleida i els sis mesos transcorreguts entre el 20-D i el 26-J són tan sols dues anècdotes del que ha esdevingut una norma. Parlem d’un món que no té sentit, que ningú no entén i que gira al voltant del sol però a esquenes de la llum. I és que entendre el món s’ha convertit en un repte per a tots aquells que vivim d’explicar-lo. Dones que moren a mans de les seves parelles, bancs que han estat salvats per persones que ara són desnonades per aquestes mateixes entitats, empresaris estafadors que poden continuar estafant i treballadors estafats que no poden continuar treballant, ciutadans que van a la presó per robar una bicicleta -es diu Adrián Manuel i viu a Sevilla- i exministres que no van a la presó per robar milions d’euros als ciutadans, alcaldes que avui són catalanistes i demà castellanitzarien fins i tot el color dels semàfors o joves que protesten a favor de la llibertat d’expressió atemptant contra la llibertat d’informació. A més, estem sobreexplotant els recursos naturals del planeta a un ritme insostenible. Caldria actuar ja per reformar els nostres sistemes alimentari i energètic i complir així amb els compromisos mundials per frenar el canvi climàtic, protegir la biodiversitat i fomentar el desenvolupament ecològicament sostenible. Del contrari, la Terra serà inhabitable en gran part cap al 2100.*

Tots aquests són exemples de fets inexplicables que, paradoxalment, expliquen el món en què vivim. Al cap i a la fi, potser tenim la clau perquè les generacions futures entenguin el món, una clau que obre aquell calaix de sastre on els nostres errors s’amuntegaran els uns damunt dels altres desordenadament i que les futures generacions hauran de desxifrar per no caure-hi de nou. O potser el món no té sentit i comprendre’l resulta utòpic, tant com un món millor i, sobretot, més fàcil d’entendre. Parlem d’un món, doncs, que ningú no entén i que gira al voltant del sol però a esquenes de la llum. I és que entendre’l, repeteixo, s’ha convertit en un repte per a tots aquells periodistes que vivim d’explicar-lo. Per això continuarem dient les coses tal com són, perquè el món adquireixi sentit i, sobretot, perquè canviï de sentit.

*Afegitó a càrrec de l’escriptor i ecologista David Colell