Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

D’un temps ençà noto la professió preocupada per l’arribada de noves tecnologies capaces de redactar un text o treballar unes dades, allò que s’ha anomenat els robots periodistes. Aquesta preocupació la trobo lògica i assenyada. Si a un sector delmat pels acomiadaments, la precarietat i els baixos salaris encara li posem noves tecnologies que substitueixin encara més mà d’obra –com ja han fet els editors de text, internet, la tecnologia digital, etc.-, doncs la previsió en forma de més atur i gent expulsada del mercat laboral no sembla massa prometedora.

Com és normal, la gent pateix –patim- pel nostre salari. Si no hi ha feina, com pagarem les factures? Com menjarem? Alguns sabem fer ben poques coses més enllà d’escriure. I a més no sembla que en altres sectors la cosa estigui pas millor. L’automatització avança imparable en cada cop més funcions, algunes de les quals –com el periodisme- fins fa ben poc semblaven blindades a la substitució robòtica.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Jo personalment no pateixo gaire per la feina i estic molt a favor dels robots en general i dels robots periodistes en particular. A qui li agrada estar redactant peces anodines, absurds esquers pel clickbaiting, refregits de notes de premsa o fins i tot els típics articles repetitius sobre els resultats del partit, el temps d’ahir o les declaracions del polític de torn? Realment, aquesta part de la feina ja se la poden quedar ara mateix si volen, els robots.

Com he dit més amunt, pel que pateixo és pel salari i no pel treball. I, lamentablement, avui dia ambdós conceptes semblen indestriablement relacionats. Però té sentit que en un món on els robots destrueixen milions de llocs de treball realitzats per humans això continuï sent així? Si finalment la riquesa necessària perquè tots puguem viure amb dignitat es crea igualment, no s’haurien de crear les eines necessàries perquè aquesta arribi a tothom sense necessitat d’inventar feines absurdes, avorrides o pesades? Penso en la renda bàsica, o en una reducció dràstica de la jornada laboral o qualsevol altra que s’inventi.

Sóc conscient que tot això sona a cabòries, però quin sentit té angoixar-nos -o oposar-nos- per unes innovacions tecnològiques que semblen inevitables. No és més realista adaptar l’organització social a la nova realitat material? A El dret a la peresa, el marxista Paul Lafargue ja preveia, al llunyà segle XIX, un desenvolupament tecnològic que eliminaria la majoria de les professions. I en contra les tesis sindicals i esquerranes més habituals Lafargue ho considerava positiu, ja que finalment la classe obrera es podria dedicar a la cultura, les cures i el creixement personal en lloc de malgastar la vida en inacabables jornades en fàbriques i mines. Una tesi potser més realista que anar constantment inventant noves necessitats cada cop més absurdes que generin nous nínxols laborals cada cop més precaritzats.

I un cop resolt el problema d’arribar a final de mes ja ens podríem dedicar, a qui ens agrada això, a un periodisme realment creatiu, incisiu, profund i reposat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019