El passat mes de maig, El Periódico de Catalunya no va arribar als quioscos durant tres dies consecutius. Era la primera vegada que succeïa en la seva història. I el motiu res tenia a veure amb un canvi de rotativa o una incidència tècnica de difícil solució, si no en l’aturada que la seva plantilla va mantenir al llarg de 72 hores en protesta per les restriccions salarials i la possibilitat que l’empresa dictés un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) que podia deixar a la intempèrie prop de 200 treballadors.

A parer del comitè d’empresa, el Grup Zeta –empresa editora del rotatiu– no havia complert amb el seu compromís de recuperar, a partir de la nòmina d’abril, les condicions prèvies a l’ERO. Lluny d’això, havia decidit “unilateralment” despenjar-se del conveni i seguir aplicant la reducció de salaris, equivalent al 16% de les nòmines. En suport amb la protesta, també la plantilla del diari Sport van decidir no anar a treballar fins que 18 de maig, tres dies després, les dues capçaleres van reaparèixer gràcies a un principi d’acord pel qual la direcció es comprometia a tornar la rebaixa dels salaris i a negociar una fórmula per als mesos de maig i juny.

Ni l’anunci de l’aturada ni les raons per les quals s’havia convocat van aparèixer en els diferents suports informatius del Grup Zeta. Com tampoc no en va parlar el dia 18, quan es van reprendre les edicions. El Periódico va tornar als quioscos obviant que les demandes dels seus empleats havia provocat una de les pitjors crisis registrades en el mitjà fundat l’octubre de 1978 per l’empresari Antonio Asensio, i per extensió, a la premsa catalana des de l’inici de la Transició a ençà. Tots els altres mitjans, en canvi, havien dedicat pàgines senceres a parlar de la situació de la seva plantilla, però al carrer Consell de Cent l’hermetisme va ser absolut: silenci per no informar.

Tampoc El País va informar de les successives vagues que la seva plantilla va organitzar els anys 2008 i 2012. Les úniques cròniques sobre aquests litigis van arribar des d’altres mitjans. El Grup Prisa es va dedicar a resoldre el conflicte per la via dels despatxos sense, ni tan sols, fer-ne un apunt informatiu.

Ben al contrari es fa en altres latituds, on alguns mitjans habiliten espais per explicar els conflictes pels quals passen algunes vegades. Així ho va fer el prestigiós The New York Times, quan el proppassat dia 29 va obrir la secció de mèdia amb el titular “Els periodistes de Times protesten per les retallades i els canvis en l’edició de notícies”. Segons explicava de manera detallada, la protesta venia provocada per l’anunci de la direcció de suprimir el corrector lingüístic i retocar l’estructura de redacció.

La notícia de The New York Times, un dels degans de la premsa nord-americana, no es limitava amb una simple descripció dels fets. Donava veu al personal afectat, que en boca dels seus portaveus denunciava el desafiament que, per ells, suposava la decisió dels directius de retallar la plantilla i acomiadar la persona encarregada de corregir els errors gramaticals i garantir que els articles s’adaptessin a les pautes que defineix el llibre d’estil.

A través d’una missiva adreçada als responsables de l’empresa, Dean P. Baquet i al Joseph Kahn, la plantilla afirmava que “eliminar treballs d’edició i acabar amb la correcció esdevé una imprudència i perjudica seriosament la qualitat del nostre producte”. No només això: segons ells, la mesura adoptada era “humiliant”, alhora que exhortaven als directius a reconsiderar-la en benefici de la qualitat i la reputació del diari.

Una gran imatge amb la llegenda “Els empleats del The New York Times van realitzar una vaga dijous a la tarda a Manhattan per protestar contra les retallades al personal d’edició”, encapçalava la notícia, que ha continuat desplegant-se aquests últimes dies davant la manca d’entesa entre els periodistes del diari i l’empresa.

Així, mentre a la nostra geografia els altaveus acostumen a venir de fora, al rotatiu de referència a la ciutat dels gratacels ha entomat un conflicte que, més enllà dels efectes interns que pugui tenir, té el valor de posar en solfa el model laboral que apliquen els grans mitjans de comunicació als Estats Units.