Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’any 2013, el poeta Chandran Nair, director executiu del Global Institute for Tomorrow (GIFT) i exdirector de la UNESCO a París, va idear el projecte The Other Hundred (Els altres cent).

Nair estava tip de llistes de suposades personalitats a la premsa. Un recurs fàcil i amanit a massa mitjans. La llista més estúpida, afirmava,  era la dels supermilionaris que publica cada any la revista Forbes: “No em preocupa el fet d’un mitjà perdent el temps amb aquesta llista de pagament per fer-ne negoci, sinó el seguidisme global que en fan la immensa majoria dels mitjans generalistes.” I sí, té raó, perquè si repasseu els vostres mitjans de consulta habitual, us sonarà haver llegit la notícia de la llista. Cada any.

El projecte liderat per Nair es proposà buscar i explicar la història de 100 persones que caldria reconèixer per la seva feina, trajectòria o actitud, però que mai havien estat explicades en un mitjà de comunicació. “L’objectiu del projecte The Other Hundred és informar, clar, però també convidar a la reflexió. Els mitjans, a través de les notícies que ens expliquen i els protagonistes que ens suggereixen, generen valors i cosmovisions. Destacar la bellesa, la riquesa i la fama com a valors socials és absolutament contradictori perquè el 99% de la població mundial no som guapos, ni rics, ni famosos. Ens expliquen un món que no és el nostre.”

El GIFT va rebre prop de 12.000 propostes i en va seleccionar 100. El resultat va ser un llibre amb les fotografies de les 100 persones i les seves respectives històries viscudes a 91 països diferents.

A la presentació que va tenir lloc a Hong Kong l’octubre d’aquell 2013, Nair s’explicava així: “Mirem d’establir paràmetres alternatius per explicar què significa tenir una vida plena i realitzada. No tenim cap intenció de criticar els que busquen la riquesa material, però la realitat és que no tothom aspira a fer-se ric. I que les riqueses, totes, comporten tornes que cal explicar. De fet, sentim que el món clama una percepció diferent de la condició humana.”

El projecte va tenir efectes col·laterals interessants entre els professionals de la premsa gràfica. Un dels fotògrafs seleccionats -Theodore Kaye, també de Hong Kong- explicava com The Other Hundred li havia facilitat allunyar-se de certes inèrcies poc interessants i retratar històries magnífiques més enllà de la pressió comercial del clic per una imatge cridanera. Kaye explicava que “hi ha una coincidència perversa en allò que reclamen els mitjans generalistes. Això significa pressió pels fotògrafs perquè hem de mirar de doblar l’impacte de la imatge de la competència.” Avui, recordant aquell projecte, Nair destaca la implicació determinada i inesperada dels fotògrafs, àvids d’explicar històries i tips de recercar imatges espectaculars.

Vaig conèixer el projecte del GIFT la mateixa setmana que vam esmorzar, dinar i sopar amb el titular ‘Un centenar de personalitats reclamen al Govern que aturi el referèndum’. En totes les seves variants. També als mitjans que consumeixo habitualment i que em generen confiança. Us recomano una anàlisi acurada d’aquestes suposades personalitats. No cal ser Chandran Nair per arrencar a córrer abans d’arribar a la número deu.

Per això em quedo amb l’afirmació de Nair quan diu “Els mitjans, a través de les notícies que ens expliquen i els protagonistes que ens suggereixen, generen valors i cosmovisions”, perquè poques vegades una frase curta ha projectat tanta responsabilitat sobre una professió.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.