Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

No escriuré sobre Donald Trump i la seua negació de les evidències científiques del canvi climàtic, tot i que avui faci molta calor. Les meues reflexions, en les ratlles que segueixen, són més menudes, i de ben segur més banals. Al cap i a la fi, a la mida del lloc d’on sóc, que és el que lògicament conec millor.

Darrerament, segueixo amb curiositat, com alguns mitjans de comunicació del lloc on visc i on treballo, ‘contrasten’ investigacions serioses, no amb altres estudis o recerques o arguments de gent del ram, sinó amb les declaracions del polític de torn. En la majoria dels casos, ni són especialistes del tema, ni han tingut prou temps per analitzar-les amb profunditat. Podríem qualificar-los de totòlegs –si em permeteu la ironia-, que segons els defineix el filòleg Josep Murgades, són aquelles persones que passen per saber de tot i són capaces, en conseqüència, de pronunciar-se absolutament sobre tot.

Em respondreu que si aquests estudis conclouen que alguna cosa no s’ha fet bé per part dels governants, hi tenen dret a dir la seua. Segurament sí. Però si ens cenyim al significat de contrastar: comprovar o comparar, potser en fem un gran massa. Actuem prou bé quan equiparem opinions i resultats d’una investigació com si d’iguals es tractés? Quan destaquem els que neguen o desqualifiquen resultats d’estudis independents, fruit de mesos o anys de treball, només perquè posen en dubte les seues polítiques?

Rellegia fa uns dies Contra la neutralidad, de Pascual Serrano. L’autor posa entre les cordes el concepte d’equidistància, allò que abanderem a voltes els periodistes en pro de l’equilibri que ens durà a l’objectivitat que, per cert, no existeix. És complicat, però no n’hi ha prou amb posar una cosa al costat d’un altra, i menys, al mateix nivell. Perquè una cosa no és igual a l’altra i perquè la veritat, o el que més s’hi acosta, no es troba a la meitat del camí entre dos punts contraposats.

Hi tindrà alguna cosa a veure el que explicava Iñaki Gabilondo al voltant de la faula dels porcs espins de Schopenhauer? És lícit –diu- que el periodista s’acosti a qui ostenta el poder com ho han de fer aquests animalons a l’hivern per donar-se calor, però mai fins al punt de fer-se mal amb les espines. Llavors estàs perdut o, simplement, entres en fase de canícula.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.