Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

S’ha posat de moda. Sembla que és el periodisme polític que es porta. Llençar globus sonda. A veure qui l’encerta. Es ven com la gran exclusiva o primícia i si després no és veritat ja mirarem de desmentir-ho, o no. Fa tot just una setmana, tothom estava pendent dels canvis de consellers per encarrilar els preparatius del referèndum de l’1O. Durant tota la setmana vam viure de tweets, imatges i especulacions sobre l’anomenada “crisi de govern”. Ningú podia calcular les conseqüències polítiques i personals de tot plegat però tothom s’atrevia a fer pronòstics, com si es tractés d’una porra esportiva.

Dimecres i dijous, dies de ple al Parlament, els pronòstics sobre el futur del país es van anar combinant amb els missatges més crítics de l’oposició. La qüestió era fer bullir l’olla, encara que no tingués cap transcendència informativa. Però divendres, a primera hora del matí, va esclatar la traca final. La gran majoria de capçaleres del país van donar noms dels “futuribles” consellers i conselleres (encara que només hi ha 4 dones en l’actual executiu, tot sigui dit). Cadascú hi deia la seva. Era un joc de noms i càrrecs, una lluita per avançar-se i intentar encertar algun dels canvis -encara que no estigués confirmat per, com a mínim, dues fonts. De vegades, les regles més bàsiques del periodisme es dilueixen si preval l’aferrissada guerra política-periodisme. Una batalla consentida per ambdues parts.

Periodistes, i també ciutadans, sabíem que a les 11 del matí compareixerien el cap de l’executiu i el vicepresident per explicar, amb tots els ets i uts, la reorganització del govern, però semblava que esperar unes hores era agonitzant. En canvi, anar llençant noms i jugar a la “ruleta” era més complaent.

Situacions ridícules que sembla que, a poc a poc, ha anat interioritzant el periodisme polític. Ens interessen més 50 fotografies que mostrin l’emoció de la ja exconsellera Munté en l’acte de pressa de possessió dels nous membres del govern, que no pas un repàs exhaustiu dels seus erros i encerts al costat dels presidents Mas i Puigdemont. Preferim anar conspirant sobre qui entra o surt del govern que analitzar el fons de tot plegat. De vegades, és també un problema d’egos dels propis periodistes: jo vaig ser el primer, la meva intuïció era la bona!

El procés polític que viu el país és ple de matisos, arguments i contraarguments. I el periodisme s’ha de limitar a explicar-ho, a contextualitzar-ho, però sense entrar en aquest desgavell on prima la rapidesa abans que la confirmació. On els clics són més valuosos que el bon periodisme. Ja ho criticava resignada la gran Montserrat Roig: “Hi ha notícies que no es publiquen perquè no fan vendre. Ni que les regalis, te les publiquen. La felicitat o la tendresa no són rendibles”. Però l’ètica i la coherència és, segur, el més rendible a llarg termini.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.