Confesso, a l’avançada, que no tinc una posició presa sobre la gestació subrogada. O la gestació/embaràs per substitució, o la maternitat subrogada o els “ventres de lloguer”. Però el nom fa la cosa i, més enllà de la necessitat de dir-ho d’alguna manera, l’elecció d’un terme o un altre ja pressuposa una presa de posició en un debat incendiat.

Fa anys, per a un reportatge, vaig documentar-me sobre aquesta realitat –aleshores encara incipient- i vaig conèixer algunes famílies que l’havien dut a terme. Parelles homosexuals – per a qui la majoria de països havien tancat el mercat internacional de l’adopció – i parelles heterosexuals, que després d’una motxilla plena d’històries particulars i fracassos en tota mena de procediments de reproducció humana assistida (RHA)– aquí també fem servir eufemismes, fins i tot, quan utilitzem el popular in vitro i ningú, o gairebé ningú, s’entesta a fer servir termes més ideològics com “fecundació artificial” o “embrions de laboratori”- s’hi avenien com a última opció. De fet, una dona sense úter, però amb ovaris vàlids, només pot ser mare biològica per aquesta via.

L’any 2014, per primera vegada, la gestació subrogada va superar el nombre d’adopcions internacionals a Catalunya: 1.400 per 1.188. Una xifra que, evidentment, parla d’una realitat i exigeix un debat on la serenitat no hi sembla convidada. Estem parlant de processos que solen costar  entre 80.000 i 200.000 euros segons el destí i això obre dos debats relacionats: el primer, l’elevat preu exclou nombroses famílies de la possibilitat real d’acollir-s’hi; el segon, posa en evidència que el preu inclou una “compensació” – i el terme tampoc és neutre- que rep la dona gestant per acollir-s’hi que, normalment, s’estableix en el 25%.

Que sigui legal en països com Índia, Ucraïna, Rússia, Sud-àfrica o  Mèxic, on la subrogació es pot compensar econòmicament, accentua les incerteses sobre la pràctica i fa difícil assegurar que la dona no actuï des de  la llibertat absoluta de prendre les seves pròpies decisions i ho faci, condicionada o obligada per l’entorn, amb una finalitat econòmica. En altres països, com el Canadà o el Regne Unit és possible fer-ho per a algú molt pròxim – un familiar, una amiga – i sense compensació econòmica; condició que exclou la majoria de parelles d’altres països.

Per això, els Estats Units  s’han convertit en la meca d’aquesta “oportunitat”, on fa més de trenta anys que és legal. Allí es procedeix per contracte i en el contracte s’hi reflecteix tot: qui assistirà el part, on es farà el seguiment, què passa en cas de malformacions, supòsits per a l’avortament, etcètera. També els requisits per acollir-se a fer de mare gestant són exigents: cal que demostrin autosuficiència econòmica, que ja hagin tingut fills propis, que el seu entorn social ho aprovi. Es presenta, doncs, com un exercici altruista, car la “compensació” d’un 25% s’entén per costos associats i la resta del preu cobreix assegurances mèdiques, seguiment, estada hospitalària en un país on, la gestió dels temes relacionats amb la salut, està en mans privades.

Fins aquí el plantejament general.

Evidentment, les associacions  Son Nuestros Hijos o l’Associació per la Gestació Subrogada a Espanya promouen iniciatives perquè sigui legal mentre que organitzacions internacionals com Stop Surrogacy Now o la Red Estatal contra el Alquiler de Vientres hi estan virulentament en contra.  Mentre uns esgrimeixen bondats com l’altruisme i la joia de portar vides al món per a altres – als EUA és imprescindible, per exemple, que la gestant i els futurs pares i mares es coneguin prèviament i es generin complicitats-  altres acusen la pràctica de cosificar la dona, comprar-la,  mercantilitzar amb els cossos i els infants, explotar-la, augmentar desigualtats i privilegis.

El Comitè de Bioètica d’Espanya va pronunciar-se fa uns mesos per prohibir-ho. En canvi, la Generalitat a final d’any va admetre que s’havia de facilitar la baixa per maternitat als servidors públics que s’hi haguessin acollit i tinguessin un fill acabat de néixer, per aquest mètode. Com sovint passa, legalitat i realitat, no avancen en la mateixa direcció. 

La confusió i barreja per a la defensa abrandada d’una posició o l’altra sembla un avantmatx d’un derbi futbolístic. Ja em disculpareu, no tinc una posició definida. La campanya que pugui fer a favor Cristiano Ronaldo em sembla perniciosa. Per això crec que seria vàlid establir criteris com excloure la possibilitat d’un embaràs per substitució a algú que vulgui acollir-s’hi per motius estètics. Sembla frívol, però…

Em sembla que puc entendre els motius d’una dona per desitjar un fill biològic, sobretot, si ha hagut de passar per calvaris mèdics, quimioteràpia o diagnòstics que fan impossible la gestació. Fer-ho per algú per a qui és impossible, com algunes parelles de bons amics que són homosexuals, també. Fer-ho per algú a qui no coneixes però serà el més gran que els podrà passar, potser també. I algunes de les afirmacions com: tenir un fill biològic no és un dret, em desmunten tota la predisposició que tinc per escoltar els arguments en contra. No perquè cregui que ser mare és el millor (o no) que et pugui passar, amb això cadascú que faci el que vulgui. Si no perquè, en general, no em sembla bé dir als altres quins drets tenen o no tenen.  O quan, per defensar que no, s’assegura que la maternitat s’estableix per un vincle físic i filial. Aquest extrem, a les societats del segle XXI, ja semblava superat: la maternitat és sobretot una empara social, un vincle afectiu, que no necessàriament va lligat al sanguini.

En definitiva, la vida i els seus casos concrets sempre ho fan tot més complex. Entretant, això no va de hooliganisme. És un debat difícil i, com tots els debats difícils, cal abordar-lo amb peròs i contres.  I amb matisos, que sempre completen tots els colors del gris.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.