Bona part dels espanyols no pot entendre res de res. No perquè siguin curts ni perquè no puguin tenir empatia ni tinguin competències de comprensió. Tampoc perquè tinguin una mentalitat imperialista ni perquè siguin egoistes ni siguin de fàcil irritar… No poden entendre res perquè bona part del seu sector periodístic s’ha desentès de la seva missió.

Dit a l’engròs: el periodisme té la funció d’explicar i ajudar a fer entendre el moment actual. Què passa ara, quines s’apunten que són les causes i quin ventall possible de conseqüències hi pot haver, plantejar preguntes? Això és clau per ajudar a prendre decisions i a posicionar-se. Per aquest motiu, no per cap altre, es recull com un dret fonamental en tractats i normes de diferents nivells. Per aquest motiu, i no per cap altre, es pot exercir com un quart poder.

Però quan l’opinió pública i l’opinió publicada no concorden, quan no es recentra el discurs, quan no es dóna pluralitat, quan no es contextualitzen els fets ni es matisa i es fomenta la persecució, quan s’exerceix d’altaveu de la mentida sistemàtica, quan s’és un generador de manipulacions… no s’està fent periodisme.

Per explicar què passa aquí ens neguen i, d’un temps ençà, ens combaten. Així mateix. No són tots els periodistes espanyols ni tots els mitjans espanyols, però per a una bona part, la seva missió no és fer entendre sinó que assumeixen totes les lletres del verb ‘combatre’: c-o-m-b-a-t-r-e. Com si fóssim en una guerra, com si hi hagués d’haver vençuts i vencedors.

No miro cap a Espanya per contraposar la seva realitat amb la nostra. La d’aquí ja és prou galdosa. Miro cap allà perquè –per si no fos prou– bona part del nostre espectre radioelèctric actual –sense voler mirar ara les causes– és el seu. I s’hi afegeixen els diaris de paper i els diaris digitals, en la seva línia de sempre.

Aquests mitjans, en la seva lògica de tractament bel·licista, utilitzen el seu públic català amb una finalitat ben concreta. Es desvesteixen de totes les funcions del periodisme i només es queden amb les tècniques narratives de l’ofici per tal de fer propaganda: mirar de convèncer de la ‘falsedat’ de la causa independentista i buscar elements per generar dubtes; amb la voluntat que els seus espectadors acabin deixant les ‘armes’. El seu principal problema és que presenten els vots com una arma que dóna ‘cops d’estat’. I això és difícil de sustentar.

Per sort, hi ha espanyols molt llargs, amb molta empatia, comprensió, amb mentalitat democràtica, fraternitat (real), generosos i calmats. Igual que hi ha catalans que se saben utilitzats. Tot això, malgrat molts mitjans d’incomunicació.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.