Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Era un home serè, profundament intel·ligent, amb una consciència pagesa que reivindicava i que, sens dubte, el definia. De tant en tant, ens convidàvem a dinar, entre classe i classe. Em preguntava per la mare i pel pare i teoritzava sobre els esdeveniments recents. Escoltar-lo obria un món de possibilitats.

Recordo com si fos ahir el dia que em va confessar que el naixement de la Laia li havia generat un sentiment de sincera humanitat. Era, sens dubte, un intel·lectual de cap a peus, un savi de pedra picada, que convertia en coneixement tot allò que, per a la resta, era pura quotidianitat.

El seu nom era Joaquim Capdevila, però acostumàvem a dir-li Quim. Ell va acompanyar-nos en el nostre creixement humà i intel·lectual i va tenir l’encert d’unir, sota un mateix paraigua de coneixement i en una aportació profundament original a la recerca acadèmica, les diverses disciplines que ocupen les ciències socials. La seva era una mirada multidisciplinària, holística i intel·ligent, a cavall de la història, la semiòtica, la sociologia i l’antropologia. I també el periodisme.

Era professor, en l’accepció de mestre de vida, del grau de Periodisme i Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida. I és cert: el Quim no era periodista, ni de formació ni tampoc de professió. No li calia, era molt més que això. No concebia la nostra disciplina sense el coneixement que aporta la concepció humanista del món. La seva mirada a la professió era global i val la pena reivindicar-la, no només per mantenir-li viva la memòria, sinó també perquè, de ben segur, ens farà millors professionals.

Al Quim, el preocupava profundament la deriva –depistemològica, en deia ell– que estava adquirint la professió: la voracitat de les xarxes socials, la perversió del còpia i enganxa, l’absència de reflexió, la proliferació dels community managers, dels brandings o dels posicionaments de marca. “Amb això no hi ha prou!”, deia picant fort contra la taula. “On és el coneixement?”. Tot seguit afirmava, mentre continuava repicant, que calia vetllar perquè la liquiditat de Bauman no ho esberlés tot. I ho repetia, perquè ell, les coses, les repetia sovint, fins que estava segur que l’havies entès: només la comprensió holística del món podria salvar el periodisme.

Un dia em va regalar Incerta Glòria i anys més tard vaig entendre el perquè. Concebia el periodisme com una ciència humanística. A classe, feia llegir Bourdieu, ensenyava Liopvetsky i s’enfadava profundament quan l’alumnat qüestionava el paper de la teoria en el seu desenvolupament acadèmic i humà.

Era un d’aquells professors que deixen petjada. Ho entenia tot abans que el tot ens fos visible a la resta dels mortals. Creia fermament que la concepció holística dels esdeveniments era la clau de volta de la professió. Havia convertit aquesta concepció del món en el seu camp de batalla.

Ell, que no n’era, de periodista, havia entès de què anava la cosa: l’ús adequat del llenguatge, les preguntes precises i les respostes complexes, els dubtes, la curiositat i la mirada crítica, la comprensió global dels fets, la pausa, la lectura i la formació teòrica dels seus professionals.

Un dia, després d’una classe, el vaig veure abatut. “Com podran explicar el món sense haver llegit Dostoievski?”, va dir-me amb profunda tristesa. No hi pateixis, Quim, que ho intentarem.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.