Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El dret a la informació en democràcia garanteix a la ciutadania l’accés a informació plural i veraç que li permeta prendre decisions i exercir lliurement els seus drets polítics. De textos legals que el delimiten n’hi ha molts, tant en l’àmbit internacional com en el nacional. Entre els darrers, hi ha l’article 52 de l’Estatut de Catalunya, pendent de desplegament i regulació amb una llei específica, que diu en el primer punt: “Correspon als poders públics de promoure les condicions per a garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respecten la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós.

En el cas dels mitjans de comunicació de titularitat pública, la informació també ha d’ésser neutral.” ¿Està garantit aquest dret en la informació que ofereixen els mitjans de comunicació al voltant del referèndum sobre la independència de Catalunya convocat per a l’1 d’octubre? Fem tard a garantir-lo per la via legal i de les polítiques públiques abans de l’1 d’octubre, però en la meua opinió sí que es poden fer accions des de la professió periodística per fer-lo efectiu. Aquest dret es garanteix fent bon periodisme i amb una actitud que pretenga representar la pluralitat política i social catalana i espanyola. És innegable, però, que l’actual context polític fa, si més no, difícil que els i les professionals de la informació puguen ser autònoms.

Estem enmig de l’esclat d’un conflicte institucional, de legalitats i de legitimitats que fa temps que es cou. Un moment polaritzat en què els i les periodistes, que són part de la ciutadania, també poden voler prendre partit. Alguns, fins i tot, poden considerar que els mitjans són part fonamental del conflicte i que han de promoure una opció o l’altra. Mantenir-se distant i compromés amb el dret a la informació de forma radical (d’arrel) és complex i es pot caure, ni que siga parcialment, en formar part de la “trinxera”.

Evidentment, hi ha les diferents línies editorials que són respectables i es poden expressar en l’apartat d’opinió -especialment en els editorials- així com en els enfocaments de les peces informatives. Tot i això, hi ha una diferència entre ser un mitjà proper a una tendència ideològica i passar a formar part de la “trinxera” a partir de generar un discurs d’odi o de convertir a qui no pensa com tu en l’enemic. I això darrer, malauradament, està passant amb el referèndum convocat per a l’1 d’octubre.

És innegable que, en un conflicte polític, els mitjans tenen un paper estratègic per als bàndols en disputa (per cohesionar cadascuna de les parts i per assenyalar de forma clara l’altre com l’enemic) i que hi haurà pressions perquè siguen, sense més, una eina al servei d’una causa. Pressions no només polítiques o judicials, sinó també en forma de xantatge emocional o de construcció ideològica per haver-se de decidir entre “nosaltres” i “ells”. Una línia editorial és legítima, però convertir un mitjà en una eina més de propaganda és, des del meu punt de vista, una errada i perjudica el dret a la informació de la ciutadania.

Pluralisme en les informacions
Però, com es concreta aquesta aposta per mantenir la imparcialitat des de la professió dins de la línia ideològica pròpia de cada mitjà tot i la pressió del context? No és fàcil. Insistisc que els i les periodistes també són ciutadania i no són aliens al conflicte. De totes maneres, com a professionals de la informació, crec que han d’informar i no fer propaganda de cap dels diferents bàndols que hi ha. Heus ací alguns dels elements que es poden tenir en compte per no caure en la “trinxera”:

• Afegir sempre la versió de les diferents parts i no criminalitzar la de la part oposada a la línia editorial del mitjà.
• Acollir els discursos crítics i autocrítics, així com els matisos a dins dels diferents “bàndols” dins de la polarització actual. Per exemple, poden haver-hi independentistes crítics amb com s’han fet les lleis de desconnexió i de transitorietat o “unionistes” crítics amb allò que fa el govern del Partit Popular, etc.
• En qualsevol conflicte, tot i la polarització, sempre hi ha més bàndols que els dos enfrontats i més visibles. En aquest cas, hi ha espais intermedis entre l’independentisme favorable a l’1 d’octubre i l’unionisme “pepero”: federalistes a favor del referèndum, “referendumistes” no independentistes, unionistes antireferèndum amb ganes de dialogar i trobar ‘una solució política i no judicial o repressiva, etc. Tant a Espanya com a Catalunya. A més, hi ha matisos en funció del territori, com ara el País Valencià, Galícia o el País Basc, on hi ha més pluralitat d’opcions que no s’oposen radicalment al referèndum més enllà de Podem. Tots aquests espais han de tenir veu i ser visibles en les informacions dels mitjans. Una simplificació excessiva pot generar odi i enquistar el conflicte.
• Els mitjans públics, a més, haurien de tendir cap a la neutralitat en les informacions que elaboren.

Amb aquest article faig crítica a com informen tant els mitjans espanyols com els catalans, però he de dir que tinc la percepció que els catalans en general, que també tenen clares mancances, compleixen més els punts que plantege que la majoria dels espanyols, que tinc la sensació que són menys plurals i inclouen menys la versió de l’altra part (en aquest cas, l’independentisme). Això també és extensible als mitjans públics: veig que els catalans són, si més no, més plurals que els espanyols tot i que tampoc són plenament neutrals.

Llibertat d’expressió i dret a la informació perjudicats
Em sembla preocupant la presència policial en els mitjans que han publicat l’anunci del referèndum o les limitacions que estan patint els i les periodistes per informar. I m’ho sembla perquè crec que no haurien de ser els mitjans els damnificats en un conflicte polític com el que estem vivint. Per això és interessant llegir aquesta Breu guia per a periodistes per la recta final a l’1-O http://www.grupbarnils.cat/wp-content/uploads/2017/09/Guia-drets-periodistes.pdf publicada pel Grup Ramon Barnils i que té com a objectiu garantir el dret a la informació i l’autonomia dels mitjans en la cobertura informativa d’aquest conflicte polític.

El periodisme, al cap i a la fi, pretén mostrar a la societat la complexitat de la realitat i de la política, fins i tot en contextos de polarització, i això amb l’objectiu que la ciutadania puga decidir lliurement amb tota la informació necessària i important per a fer-ho. Per això crec que l’aposta dels mitjans de comunicació hauria de ser per informar i no per fer propaganda, tant a Catalunya com a Espanya.

El dret a la informació ha estat perjudicat per l’esclat d’aquest conflicte polític, latent durant molts anys, i aquest perjudici pot tenir en un futur conseqüències negatives per a l’exercici d’aquest dret, tant si Catalunya es proclama independent com si no.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.