Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ho podíem haver escrit en positiu i parlar del periodisme valent. Aquell que manté inalterable la seva feina malgrat els tricornis a la redacció i els requeriments del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Però ens agrada pensar que TV3, Catalunya Ràdio, Nació Digital, El Món, El Nacional, Directe.cat, Racó Català, Llibertat.cat o Ràdio La Mina, no han protagonitzat cap heroïcitat.

Ens agrada pensar que les persones que dirigeixen i treballen en aquests mitjans es mantenen fidels a la professió privilegiant el seu compromís amb l’audiència per sobre dels costos i els interessos particulars.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Però parlem de la por perquè hi ha una part de la professió que ha trobat excuses per no ser on tocava: al costat de la llibertat d’expressió. Al capdavall, és igual que estiguis a favor o en contra del referèndum de l’1 d’octubre; és igual que estiguis a favor o en contra de la independència de Catalunya. Estimat, estimada, parlem de llibertat d’expressió, de llibertat de premsa, i això no hauria d’estar subjecte a les teves fílies i fòbies particulars.

I sí, va del referèndum de l’1 d’octubre en la mesura que aquesta convocatòria ha fet aflorar l’essència predemocràtica de l’Estat espanyol. Una essència que el fa amenaçar de forma impúdica i indiscriminada periodistes, alcaldes, polítics, consellers, diputats i el mateix president del país. Un Estat que ha acabat amenaçant i interrogant dones i homes d’aquest país per penjar un cartell on només apareix la paraula ‘Democràcia’.

I quan aquestes coses arriben a passar, no hi ha espai per al dubte ni per a les excuses. O ho denuncies i et situes al costat de l’oprimit, o calles i et situes al costat de l’opressor. Hi ha periodistes que s’han empassat la conculcació d’aquests drets per convicció espanyolista, i d’altres ho fan per la incomoditat que els genera un procés que mai van creure que arribaria fins aquí. Per això masteguen xinxetes, callen i es posen de perfil.

O tenen la barra de demanar a les persones que els llegeixen que no es precipitin, que així no, que calma… que no mirin Twitter! Que no mirin Twitter precisament ara, que vivim dies claus i la informació i les protestes i les convocatòries i les denúncies hi circulen amb llibertat i immediatesa. Desmobilitzen conscientment.

Que la revolució ara no toca i no ha de ser aquesta, que tampoc vindrà d’una petita conculcació, oi? I si després han de signar un manifest, el signen i ja han figurat sense fer res. De res. Vergonyeta que les monges de Vallbona els avancin per l’esquerra…

I la por. Aquesta por, la por a perdre el relat, la por a veure que s’han estat equivocant durant mesos, la por a una societat que a cada entrebanc troba una drecera, és una por il·legítima i deshonesta. Perquè no és periodisme. Perquè per molt que ho proclamin, ni han molestat ni han estat a l’altura. I ara guarden l’esperança que passi l’1 d’octubre com si fos una tempesta per continuar com si res i poder piular un “ja us ho deia, jo”.

Els qui han alçat la veu i han defensat la independència dels seus mitjans i els drets de la seva audiència hi poden perdre molt. Però els que han callat, desmobilitzat i tocat el violí mentre la Guàrdia Civil confiscava cartells i entrava a redaccions, aquests ja han perdut la credibilitat. Els podem demanar, això sí, que no es permetin mai més donar-nos lliçons de periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.