Tracto d’aïllar-me un moment de la voràgine informativa per escriure aquestes línies d’urgència mentre, als carrers, el poble atura l’aplicació de facto de l’estat d’excepció. Moments històrics. Imatges molt similars les hem vist ubicades a Istanbul, El Caire, Bangkok, La Paz… I ara passen a Barcelona.

Aquests carrers i places tan familiars ara llueixen desubicades per televisió. Sembla impossible que això estigui passant a l’Europa unida de la democràcia i els drets humans i tot això i allò. Però passa.

I de sobte hi ha un canvi de discurs. Aquells qui fa anys que criden i gesticulen des de les tribunes mediàtiques –de les més grans i prestigioses a les extremes i friquis– denunciant la manca de llibertats a Catalunya. Aquells qui avisen de persecució política, que asseguren que els castellanoparlants són tractats com a jueus a l’Alemanya nazi, els qui converteixen en escàndol polític i amenaça a la democràcia una piulada personal, una pintada anònima, un cartell més o menys abrandat… Tots aquests ara es posen rigorosos. Deixen a una banda els seus escarafalls i les definicions del boc gros, sense cap base empírica que suporti les seves descripcions apocalíptiques i comencen a filar prim: “no és un estat d’excepció”, “no es pot comparar amb el franquisme”, “hi ha un control judicial efectiu”, “és en prevenció d’un delicte”…

Tant és que s’estiguin vulnerant drets fonamentals com la llibertat de premsa –un periodista amb el mòbil requisat mentre cobria una protesta–; la inviolabilitat del correu –Correus negant-se a repartir cartes segons el seu contingut–; la llibertat d’expressió i participació política –la policia entrant a seus d’entitats legals a qui cap jutge ha suspès l’activitat–, i tants d’altres.

La suspensió del referèndum per part del TC implica exactament això: la suspensió de les activitats administratives per organitzar aquest referèndum i s’ha convertit en l’excusa per requisar material d’entitats privades, identificar i detenir ciutadans o amenaçar i coaccionar mitjans de comunicació. I tot això sovint sense que apareguin les ordres judicials i no es respectin les mínimes garanties democràtiques.

No cal creure’s la versió catalana. Els mitjans internacionals en van plens de policies armats perseguint urnes. Però just ara que els drets fonamentals estan –a la pràctica- suspesos a Catalunya, és quan s’acaba la cridòria sobre el totalitarisme i comença la cridòria justificant, precisament, un acte de totalitarisme. Aquest cop real i tangible.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.