Dimecres va ser un dia llarg i molt especial. L’avís de l’ACN em va arribar al mòbil a les 8.12 hores: “La Guàrdia Civil entra al Departament d’Economia de la Generalitat”. Van seguir altres avisos de registres i detencions, però aquest primer ja va ser suficient per fer-me desviar de la ruta habitual en bicicleta cap a la feina per treure-hi el nas.

A un dels primers tuits que vaig fer, a les 9.02 hores, hi ha un vídeo en què es veuen els dos jeeps de la Guàrdia Civil que després es van fer famosos recent aparcats, cotxes circulant amb normalitat per la Rambla de Catalunya i just una vintena de persones cridant “votarem!”.

El darrer vídeo que vaig penjar a Twitter és de poc abans de la mitjanit i es pot escoltar com Pau Alabajos es pregunta, tot cantant davant de milers de persones, què volen aquesta gent, que truquen de matinada. Què va passar en les 16 hores que van de l’un a l’altre? Doncs van passar moltes coses i molt importants, perquè dimecres 20 de setembre de 2017 va ser un dia que durarà anys, encara que els cambrers que servien cafès a les terrasses just al darrere nostre encara no ho sospitaven.

La primera cosa màgica va ser observar com anava arribant la gent, de totes les edats i direccions, com per art de màgia, com si haguessin estat esperant un senyal. Era una riuada ciutadana, alegre i combativa. El senyal, òbviament, no es va transmetre per televisió ni per la premsa escrita, sinó per ràdio i, sobretot, mitjançant les xarxes socials. L’avís va anar corrent de grup de WhatsApp a grup de WhatsApp fins a convertir-se en un crit d’alarma, com quan antigament les campanes avisaven d’un perill i els veïns es mobilitzaven.

La segona cosa màgica va ser l’actitud de tota aquesta gent: la mateixa actitud dels manifestants de les Diades, de la gent de Valls i de la resta del país que, aquests darrers dies, han plantat cara a la Guàrdia Civil amb fermesa i bon humor, amb valentia i imaginació, amb clavells i cançons. En un dia tens i davant una situació de clara agressió, les 40.000 persones o més que van passar per allà, l’únic que van malmetre són els dos jeeps. Fins i tot Gandhi ho aprovaria.

La tercera cosa –no màgica sinó cantada– va ser la reacció de la premsa internacional. No sé quin era l’objectiu de l’operació, ni si hi ha algú a l’altra banda que pensi més enllà de la testosterona de curta volada, però les conseqüències del gran operatiu anti-referèndum es van poder comprovar ahir dijous: portades de diari i titulars unànimes acusant el Govern espanyol de totalitari, de retornar al franquisme i de ser incapaç de resoldre el problema català de manera constructiva i democràtica. A nivell intern, el sobiranisme enfortit, la CUP mostrant maduresa política, l’espai podemita obligat a reaccionar i decantar-se i el PSC signant la seva enèsima acta de defunció.

En resum, dimecres va ser un dia que durarà anys. Perquè va servir per mesurar forces. Perquè va servir per demostrar, un cop més, que no tenim por. Perquè va servir per sorprendre’ns i veure com aquells que fa dos dies eren ben allunyats de l’independentisme confessaven a Facebook que no podien més i que l’atmosfera unionista se’ls feia irrespirable. Perquè Rajoy devia entendre que no podrà impedir el referèndum. Perquè, com cantava l’Ovidi, floriran crits i cors i paraules, en el dia que durarà anys, braços lliures i boques i mans.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.