Tinc una amiga periodista. Té formació, experiència, capacitat d’anàlisi, cultura general i una empenta admirable. Dic una com en podrien ser cinc, i segurament vàries desenes que no són amigues. S’està plantejant el color del davantal. Sí, treballa de cambrera. Qui diu cambrera diu portant la comunicació del que vulgueu. Però vol que el davantal tingui color, som així.

Té entre mans un documental, un testimoni aclaparant d’una dona grega a l’Europa dels refugiats, una dona que ha radicalitzat la solidaritat com a forma de vida. Pinta molt bé, caldrà vendre moltes cerveses per poder-lo produir, però pinta bé.

Som la generació dels primers ESO, dels primers Bolonya i que ens llicenciem durant la crisi. La generació del somni americà: “si t’esforces, ho aconseguiràs!” o el que és pitjor: “si no ho aconsegueixes, és perquè no t’has esforçat prou!”. No és només la frustració de no dedicar-te al que voldries, és la depressió de sentir-te’n culpable perquè no has fet tot el que hauries. Oh no!

Oh no, estimades, no! Som víctimes d’un drama estructural que ha afectat el cor de les nostres vides. Hem fet tot el que estava a les nostres mans per ser periodistes; i dic ser perquè hi ha una part vocacional molt potent: estudis, pràctiques, feines temporals, col·laboracions, projectes personals aquí i arreu del món…

Però ens hem trobat un sector en crisi i pervertit. Estructures de vaques sagrades amb bons sous i becaris canviants en precari, nous mitjans amb pocs recursos i pseudoprojectes periodístics més roses i grocs que periodístics. Som víctimes d’un “todo vale” i sense recursos.

Amb tot això, han passat els anys i ja no tenim edat de pràctiques. Ni edat ni dignitat, no fotem, que ja hem practicat prou sense cobrar i d’alguna cosa hem de dinar. I pagar el pis, un tema tangencial que ja té els seus articles però que accentua el drama. Així doncs, companyes, ha arribat l’hora de servir copes o això de la comunicació. També de l’“ells s’ho perden, perquè és així, ells s’ho perden”.

Ahir intercanviàvem uns whatsapps:
– Vull fer ràdio!
– Jo també.
– Quan quedem?

I alguna iconeta més o menys simpàtica, com si fos broma, sabeu? Però és que som incansables i l’esperança no la perdem.

Citant els referents: “Ens putejaran incansablement, però no ens prendran les ganes de viure. De quin color agafo el davantal?”. Amiga cambrera.

Ens veiem a l’estrena del documental!