Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Té molts noms: no ficció, periodisme narratiu, periodisme literari, nou periodisme, periodisme gonzo. I cadascuna d’aquestes denominacions, molts matisos. La meua intenció no és discutir com s’ha d’anomenar aquesta forma de fer periodisme ni si les categories i els gèneres existeixen, sinó reflexionar sobre com es relaciona amb la realitat que vol relatar.

– A mi m’agrada dir que faig narrativa personal —em digué l’escriptora peruana Gabriela Wiener quan la vaig entrevistar.

Wiener explica que documenta el que l’envolta amb l’esperança que, en relatar-se, algú més se senta relatat. I jo estic d’acord amb ella: “Hi ha moltes primeres persones: no totes són estúpides o inoportunes”. Assegura que, ho aconseguisca o no, el que intenta és transcendir el jo.

C’est pour le trajet que je pars. Viatge pel trajecte. Em vingué al cap aquesta frase d’Anne Hébert quan llegia Los suicidas del fin del mundo, de Leila Guerriero. Aquesta periodista argentina es desplaçà a la Patagònia per investigar una onada de suïcidis que de 1997 a 1999 es va emportar un bon grapat de joves d’un petit poble petrolier de la província de Santa Cruz, Las Heras.

Les autoritats mai no van aprofundir en el fenomen, els pocs serveis de prevenció i de suport foren escassos, els mitjans de comunicació mai no van atorgar-li massa importància. Ni tan sols hi havia un registre oficial de les persones que es van llevar la vida sense motiu aparent, o sense més motius que les que no ho feren.

Què podia explicar Guerriero, llavors? Com va omplir 230 pàgines? Doncs transmetent la sensació que el vent a Las Heras se’t posa ben endins, parlant amb mares que han vist els seus fills penjant d’un cable telefònic, percebent la poca llum de les cases, entenent que si el sud existeix, és allò, allò que té el color del petroli i de la sorra del desert, l’olor dels prostíbuls, de la violència domèstica i de l’abús sexual. Hi ha pobles que tenen el gust de la dissort, llegim a Pedro Páramo. Las Heras, sense dubte, n’és un.

C’est pour le trajet que je pars. Viatge pel trajecte. I llegisc periodisme narratiu, periodisme literari, nou periodisme, periodisme gonzo i narrativa personal per com em fa sentir i, sobretot, perquè és veritat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.