Permeteu-me introduir un concepte, no pas nou, però conegut entre alguns politòlegs i intel·lectuals: democratura, és a dir, la unió dels termes democràcia i dictadura, amb què es pretén ressaltar l’aparició d’una dictadura disfressada de democràcia.

El terme va ser encunyat el 1992 pel geògraf, sociòleg, economista i politòleg suís Max Liniger-Goumaz <https://fr.wikipedia.org/wiki/Max_Liniger-Goumaz> (1930) —en féu un llibre, centrat en la política africana: La démocrature : dictature camouflée, démocratie truquée  <https://books.google.es/books/about/La_d%C3%A9mocrature.html?id=0SADWI6J0xIC&redir_esc=y>[L’Harmattan, 1992].

Molts anys abans, al principi dels vuitanta, des de les pàgines de la revista quinzenal El Llamp <https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Llamp>, vam “inventar” el concepte transfranquisme, per referir-nos a la pervivència del règim dictatorial en aquella mena de democràcia de fireta que els poltronistes de torn van anomenar-ne La Transició.

Ve a tomb tot plegat, és clar, pel moment intensísim que vivim els catalans —i, també, tots els ciutadans de Catalunya que simplement es pretenguin demòcrates— que, a tocar de recuperar la nostra condició nacional de poble que es regia per si mateix, estem sent sotmesos al més alt grau de vexació, persecució i sotmetiment. Com si aquests més de quaranta anys de suposada democràcia no haguessin servit de res i, justament, estiguéssim el 1978, tractant de trencar les cadenes que ens havia llegat la Dictadura franquista.

N’he escrit alguns articles; en remeto tres, no exactament semblants, que donen pistes sobre el que he insistit a expressar al llarg d’aquests anys:

És a dir, que d’ençà fa més de trenta anys (comptant-hi l’època d’El Llamp, ja esmentada) alguns —ja tenim una edat!—, bregats en mil lluites, ja hem vist i dit la realitat: que amb l’eixorca Castella esdevinguda Espanya a sang, foc, pillatge, colonització i extermini no hi ha res a fer: ni fa setanta anys —quan el vicensvivisme va fer forrolla—, ni després de la mort al llit del Generalísim. Ni tampoc posteriorment durant La Transició que, ha esdevingut —i ara sí que sembla que tothom ho veu —, finalment, una democratura, pura i dura.

L’ocupació del nostre país, aquests dies, per tropes policíaques i militars (la Guàrdia Civil és un cos militar) a la caça i captura de polítics, paperetes, urnes o la lliure expressió dels milers de persones que es manifesten al carrer per reclamar el dret a votar, a decidir el nostre futur en un referèndum d’autodeterminació, resumeix prou bé allò que dèiem al principi: l’aparició (o reaparició) d’una dictadura disfressada de democràcia.

En aquesta hora no pas tràgica, ans esperançadora, ens permetem de recordar-vos uns mots del gran mestre de periodistes que fou Ramon Barnils <https://ca.wikipedia.org/wiki/Ramon_Barnils_i_Folguera>, un article que va publicar a la seva habitual columna al setmanari El Temps (núm. 841, 25-31/07/2000) sota el títol “La democràcia els matarà”. Llegiu, apreneu i gaudiu:

“Diu que abans de saber Història s’ha de saber Geografia: Espanya és feta de Castella, i Castella és un país interior, tancat, desèrtic i mal comunicat. Per tant les seves característiques dominants no poden ser ni l’intercanvi i el comerç, ni la comunicació, ni la riquesa fruit del treball. Les seves característiques dominants han de ser o bé el resclosiment i la mort, sobreviure i anar fent”.

“O bé les que s’han donat en el transcurs de tota la seva Història: la mística i la metafísica, la força i el control. L’estat com a ésser suprem. La Constitució Sagrada. I tot, aplicat a zones geogràfiques externes, de les quals extreure -rapinyar, robar- els béns i la riquesa per passar de sobreviure a viure, de governar-se a manar-los”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.