A la universitat, quan estudiava periodisme, ens van insistir molt amb un munt de conceptes de la teoria de la sociologia i la comunicació. Conceptes que pensava que estudiaria per als exàmens però que es quedarien en l’oblit, que som en un món, el de la informació diària, on els periodistes ja anem prou de bòlit (redacta, escriu, presenta, corre cap a plató…) per anar recordant unes paraules que, senyors (majoritàriament homes) sociòlegs que tenen temps de seure a meditar, s’han encarregat d’elaborar.

Un d’ells, però, em va quedar gravat. El de l’agulla hipodèrmica de Lasswell. El nord-americà feia servir la metàfora de l’agulla, per explicar que, quan emets una sèrie de continguts informatius, aquests es van introduint en la persona que els rep.

Òbviament dependrà del grau de crítica de què disposi el receptor, però si vas injectant continguts i continguts d’allò que vols fer creure, alguna cosa hi quedarà. El missatge calarà en l’interior de qui llegeix, escolta o veu el missatge.

És per això que els periodistes hem de ser especialment curosos en moments polítics de gran importància com l’actual. Perquè –ens agradi o no– esdevenim líders d’opinió. Sobretot els que són periodistes de grans mitjans.

Ahir dimarts, 3 d’octubre, mentre les televisions i ràdios catalanes no oferien continguts per l’aturada de país, vaig aprofitar –previ protector gàstric– per veure un tros d’Espejo Público, a Antena3, en un dia especialment complicat (fa l’efecte que tots ho seran a partir d’ara). I vaig entendre per què en molts racons d’Espanya no ens entenen.

Primer, Francisco Marhuenda, director de La Razón, deia que “los radicales han tomado la calle” i, sorprenentment, no es referia als cossos de Policia Nacional i Guàrdia Civil, sinó als milions de persones normals que dissabte van ocupar col·legis, diumenge van sortir a votar i dimarts es van manifestar davant dels seus ajuntaments i carrers de les seves ciutats.

Molt més greu va ser el comentari d’un dels seus companys de tertúlia: “sé que voy a ser incorrecto, pero pocos palos dio la policía el domingo” davant la passivitat de la conductora del programa, Susanna Griso.

Que si a més Pedro Jota no para de referir-se al referèndum com un altre 23-F, que els amaguen molts dels vídeos de les lesions a ciutadans i els repeteixen i repeteixen que el referèndum era il·legal (quan no hi ha cap article del Codi Penal espanyol que ho prohibeixi), les persones que viuen fora de Catalunya gairebé inevitablement pensaran que a Catalunya som una colla d’antisistemes que ens mereixem els pals i ja ens està bé el que ens han fet.

Si, a més, el compte de twitter del canal 24 horas de TVE (@24h_tve) anuncia la compareixença del Rei amb una foto seva amb uniforme militar, ja tenim el personal encès, en una mena de next-coming grotesc que contribueix al seu relat.

Els equidistants han fet honor al seu (mal)nom i tampoc no han condemnat la violència al 100%. En l’editorial radiofònic de Carles Francino a La Ventana, ahir posava al mateix nivell els policies violents que el “piròman” (textual) de Carles Puigdemont i els “escraches” als hotels de Calella i Pineda on s’allotjaven les forces de seguretat de l’Estat.

Per això cal agrair la dignitat dels treballadors de Televisió Espanyola, que en un comunicat s’han queixat de la pressió que han rebut a l’hora d’escriure i muntar notícies: quin missatge inocular i quines imatges posar (i sobretot quines no posar).

Gràcies als que heu redactat i signat el comunicat, els treballadors de Sant Cugat, i gràcies també als seus companys de Madrid per donar-hi suport.

 

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.