Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Se suposa que, en aquesta secció d’Opinió de Mèdia.cat, hem de parlar de comunicació, de periodisme i d’assumptes propis de la nostra professió. Que això és un observatori crític dels mitjans i que, per tant, els qui hi exercim d’opinadors, ens hem de cenyir a aquesta matèria o en tot cas, aplicar la nostra reflexió personal com a periodistes sobre el que ens envolta.

Doncs bé, acabat d’arribar a casa després d’assistir a la concentració de Barcelona que demanava la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, no puc fer res més que intentar transmetre algunes de les sensacions que he tingut dins la marea humana d’aquest vespre.

M’he fixat molt en les cares, més que no pas en els crits o les pancartes. He mirat els ulls de molta gent, n’he observat les mirades, n’he escoltat les converses. No he vist odi enlloc, potser sí preocupació i neguit per la situació en què ens trobem, però sempre de forma digna i continguda, no pas ràbia incontrolada.

Era un dia en què podien escapar-se molts insults cap a polítics del PP o cap als jutges espanyols. No els he sentit. Ben al contrari, els missatges eren d’afirmació interna (“No esteu sols”, “Tots som Jordis”, “Ni un pas enrere”…), d’unitat i cohesió. Quina lliçó de dignitat un cop més!

Sóc dels optimistes, dels qui creuen que el camí cap a la llibertat nacional de Catalunya es troba en la recta final. Pot ser qüestió de dies o de setmanes, però això no pot eternitzar-se. Perquè als ulls de la gent, dels joves i dels adults, dels més veterans en el seu independentisme i dels que fa només uns mesos que hi creuen, hi he vist una espurna coincident: una confiança absoluta en ells mateixos, una determinació clara de ser lliures en un futur immediat i de construir entre tots alguna cosa nova.

Es palpa en l’ambient al carrer: la República és molt a prop, gairebé a tocar. Sé que amb la determinació de la gent no n’hi ha prou, és evident, ara no em qualifiqueu d’independentista ‘naïf’. Cal una acció política, parlamentària, que tradueixi aquest esperit ciutadà en un nou marc legal efectiu. Però sense la voluntat manifesta de la ciutadania tampoc no es podria tirar endavant. I crec que tenim les dues coses prou madures.

Com a ciutadà, i també com a periodista, sóc molt feliç de tenir l’oportunitat d’assistir en viu al naixement d’un nou estat al món i de fer-ho, a més, envoltat de gent meravellosa.

 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.