Ens cal una república per Catalunya, en legítima defensa. Ja n’hi ha prou, de tot. Escriure a raig sempre és un perill, però és que ja passa de taca d’oli.

El coordinador general del Partit Popular, Fernando Martínez-Maillo, considera que Televisió Espanyola és una cadena “bastant” objectiva i que a TV3 “ja li agradaria” fer televisió com ho fa l’ens públic estatal.

De sobte, m’han vingut les cares d’Alfredo Urdaci i Javier Cárdenas. Por. Això enmig de l’espiral intervencionista –per dir-ho suaument– del govern espanyol. Li diuen 155 quan volen dir invasió de la política dels catalans. I d’un element molt perillós: la ràdio i televisió publiques de Catalunya.

Sense valorar el moment polític –que es resumeix en què els catalans volem ser independents i Espanya no ens deixa–, el que queda clar és que avui és tan important la conselleria d’Economia com la CCMA (i l’ACN, també). La tele, Kilian Sebrià, el Polònia, Tomàs Molina, Mònica Terribas, 324 i 324.cat, Espai Terra, Catalunya Migdia, la ‘Cati’: patrimoni nacional.

La Corpo és una de les joies del país. Com a concepte si voleu. Criticar professionals, graelles i direccions? I tant! Som catalans, ens dediquem a això, a treure’ns els ulls.

Altra cosa són els interessos. Els mitjans públics juguen brut? És obvi que els partits polítics, les administracions, les empreses, els clubs de futbol, les associacions dansaires, els escoltes,… tothom vol influir als mitjans de la Corpo.

Ara bé, compte amb els interessos. Per exemple: hi ha qui diu que, si hi ha TV3, hi ha algun partit que no vol eleccions anticipades, però que si s’intervé o es desendolla, llavors potser sí. Qui pensa així què pot voler de TV3 o Catalunya Ràdio?

Més enllà d’aquests obscurs i pervertits interessos la Corpo, s’ha de pensar com a televisió nacional. Ara, i quan construïm i exercim la República. En cap cas pot ser un manteniment, una antena plana.

La Corpo i el que representen no són un canal o un dial, són una responsabilitat que ningú no pot pretendre que sigui moneda de canvi per mantenir condicions laborals o prebendes. Ja he dit que tot es pot criticar, però els dirigents actuals de la Corpo (i d’altres anteriors) els han tingut quadrats.

A mi em tranquilitza força veure en Brauli Duart en forma i la Núria Llorach donant explicacions al Parlament. No dic més noms per no comprometre, però crec que anem bé. Igualment amb els directors de la tele i la ràdio.

La Corpo som una mica tots, perquè és molt de tots. Per això, en l’època digital, en la histèria del tuitaire i del Whatsapp, és bo que la ciutadania senti que té el periodisme del seu costat, i que sàpiga que també hi ha un periodisme que té enfront.

Hi ha tensió? Potser sí, però sobretot hi ha necessitat de ser seriós i honest: mitjans públics de qualitat, com sempre.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.