He intentat no escriure aquest article, perquè depasso l’estricta anàlisi periodístic. Finalment, no m’hi he pogut estar.

El 29 i 30 de setembre em vaig tancar amb famílies de l’escola per defensar el referèndum. Vaig passar a l’altra banda del mirall: de periodista a ciutadà. Vaig atendre alguns dels molts mitjans que van venir al nostre centre de Gràcia.

El divendres em vaig oferir a una periodista de La Sexta per un directe. Em va dir: “Molt bé. Ara mentre esperem l’entrada, em dius què diràs i jo ho comunico per whatsapp als estudis centrals, així sabran a què atenir-se… Bé, així, tu ets independentista de tota la vida, no?”

Com que li vaig respondre que allò de la tancada no tenia res a veure amb ser independentista, sinó en garantir la participació política per mitjà del dret a decidir a totes les ideologies, se’m van treure de sobre, els de La Sexta. La col·lega —de professió—, havia fracassat. No havia trobat un independentista recalcitrant —aparentment.

Va d’això —i avui, que tenim el Jordi Sànchez i el Jordi Cuixart a la presó, alguns càrrecs electes a punt d’entrar-hi, continua anant-hi—, de circumscriure, compartimentar, reduir, atomitzar, fins a menysprear l’adversari; és a dir, reforçar el prejudici per no comprometre l’audiència. Si són independentistes, són fanàtics, no cal entendre res més.

Però el cas és que, dels pares i mares que ens la vam jugar la nit del 30 de setembre a l’1 d’octubre per defensar les urnes, tancats a l’escola, no hi havia només d’independentistes. Fins i tot, teníem un pare que no havia ni tan sols cregut en el 9N de l’època Mas i que no pensava votar sí l’endemà.

D’aquesta darrera anècdota en vull fer categoria, perquè penso que no ho és. Amb l’horitzó de les autonòmiques del 21 de desembre, vull explicar per què.

Hem esgrimit l’argument que el principi democràtic passa per davant la legalitat. Penso que justament se’ns torna a plantejar, més que mai, aquesta dicotomia en aquests nous comicis.

Democràcia és pluralitat de programes, però ¿per què, posem per cas, el PSC pot desenvolupar el seu si assoleix la majoria i ERC, en canvi, no? Hi ha això del subjecte polític, és clar. Però els partits que es diuen catalanistes, com ara el PSC —la resta de constitucionalistes també se’n diuen, a vegades—, no haurien de reconèixer Catalunya com a subjecte polític? (Digueu-me ingenu, però cal argumentar fins quan no serveix de res.)

Les relacions es fan en la diversitat ideològica, cosa que ens fa créixer a tots. Però ara entenc que, de cara al 21 de desembre, serà difícil mantenir-ne el tremp, d’aquestes relacions diverses.

Els líders polítics del front constitucionalista estricte que acusaven l’independentisme d’haver trencat la convivència, potser tenien raó, però feien referència a la seva. Ara han aconseguit traslladar el seu patiment —que reconec— a mi. Però ells ho han fet amb violència i presó. Cal remarcar aquesta desigualtat.

“El teu vot va acompanyat de deu mil policies, el meu només és un vot”, pensaré quan intercanviï opinions amb conciutadans que no reconeixen el dret d’autodeterminació dels pobles; com sí que ho fan tots els conciutadans canadencs i del Regne Unit.

Serà dur veure l’escarni de la presó sobre càrrecs electes, que havien obtingut la majoria de la confiança dels catalans, per portar a la pràctica el programa polític que va guanyar sobre els altres. A la humiliació oposarem els arguments, nosaltres només tenim això.

Justament, aquesta precarietat de recursos, davant dels de l’adversari polític, ens dóna una força moral a la qual no hem de renunciar.

També, penso que tenim una consciència més alta del que és la llibertat. Consegüentment, no és inapropiat que ens atorguem el crit de: Democràcia i llibertat!

Un Comentari

  1. Carme

    Es terrible. Molt gros. Tant, que no crec que pugui no passar res