“Però dins la meva copa veig, reflectida la teva llum, me la beuré, servil i acabat, boig per tu”. Aquesta estrofa de la cançó de Sau –que, més o menys ens sabem tots– va ser la que uns estudiants li van dedicar a una periodista de La Sexta el passat 22 de setembre quan intentava fer un directe per a l’informatiu de la seva cadena. Era una protesta pacífica contra el que consideraven una línia editorial poc ètica.

Els ànims ja estaven més que escalfats a causa del registre al Departament d’Economia, les primeres detencions… i això que no havia arribat encara el pitjor. Els estudiants la van prendre amb la reportera, però en lloc d’insultar-la van optar per cantar-li una balada. Boicot simpàtic per a alguns, acció imperdonable per a uns altres.

Aquesta mateixa setmana, un periodista de la Cadena Ser –de Ràdio Barcelona– es queixava que quan intentava entrevistar a algú molta gent es fixava en el seu micròfon i llavors li negaven l’entrevista i li deien que és que era l’enemic.

En el mateix sentit, un usuari de Twitter explicava tot cofoi fa pocs dies que li havia negat una decla (“declaració”, en argot) a una periodista de Telecinco i que “aquesta” no li canviaria el significat de les seves paraules, que què s’havia pensat.

És obvi que cadascú pot escollir a qui concedir una entrevista i a qui no. I que també és molt sa que hàgim adquirit una consciència i una cultura mediàtica que ens permeti saber que no sempre tractaran les nostres declaracions amb tota la cura i el respecte que mereixen. Però el que no és presentable és pagar-ho amb el periodista que fa carrer.

La reportera de Telecinco a qui li van dir de tot no és responsable del que facin a la redacció de Madrid amb el material que ella aporta, com tampoc no ho és el locutor de Ràdio Barcelona ni la reportera de La Sexta.

Deixem-los treballar! I que facin la seva feina el més dignament que puguin. I queixem-nos contra qui ens hem de queixar: contra els grups que controlen els mitjans, directius o qui sigui que talla el bacallà.

Molt més greus han estat, evidentment, els casos a l’altre bàndol (si és que s’escau la terminologia bèl·lica). Ja no és menyspreu sinó violència: periodistes de TV3 i RAC1, entre d’altres, que han rebut insults, amenaces i agressions i l’assetjament a la seu de Catalunya Ràdio per part d’alguns participants a manifestacions unionistes. Simplement per no estar d’acord amb línia editorial d’aquests mitjans.

Quan a algú li cal arribar a les mans per mostrar la seva disconformitat és que el seu argument perd tota la validesa.

Un Comentari

  1. Martí

    No acabo d’entendre aquest corporativisme a ultrança entre periodistes. Sembla que pel fet de tenir el mateix ofici, hom ha de defensar aquella persona tot i que no faci bé la seva feina. Si un reporter recull unes declaracions i després apareixen al mitjà manipulades, no protestarà per la manipulació? Seguirà demanant a la gent unes paraules tot i conèixer el risc que es tornin a tergiversar?

    Potser és que el reporter és un treballador ras que necessita arribar a final de mes i no pot posar en qüestió el mitjà on treballa per no posar en risc el seu sou. Potser sí, però llavors perquè qüestionem la feina dels policies, teleoperadors de companyies telefòniques, comercials de banca i altres oficis de dubtosa qualitat ètica? Bé, és possible que entre ells es defensis, però no ho solen publicar als mitjans.