Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Dies agitats. Dies de desconcert. Dies de busca-raons encorbatats, i entogats, enraonant per imposar les raons d’estat. Dies de mobilització ciutadana permanent. Dies de carrers plens. Dies, per tant, de batibull de xifres i de ‘soroll’ als televisors, les ràdios, les plataformes d’Internet… i als mòbils. I a les converses. Dies de concatenació de mobilitzacions qualificades successivament d’‘històriques’. Dies de contramanifestacions sobredimensionades, amb el ‘peix ja venut’.

I enmig, uns periodistes que volen explicar allò que veuen que passa. Poder explicar com unes protestes porten la defensa de drets fonamentals i de les vies democràtiques des de la pancarta fins a l’actitud, des d’abans de començar fins havent acabat. Poder explicar quines proclames es criden en unes altres convocatòries, com acaben amb aldarulls i, sobretot, la passivitat institucional que els tolera.

Amb tot, una rutina estesa des de fa anys porta a uns periodistes a preguntar, manifestació rere manifestació, quantes persones l’han seguit. I ho fan a organitzadors i autoritats policials. Un cop cadascú ha dit el que li ha semblat o el que vol, les xifres es posen en circulació i centren el debat ciutadà: n’hi havia més? N’hi havia menys? Com és que no coincideixen? Al final, el ball de xifres, per no dir ben bé res, resta credibilitat a uns i a altres. També als periodistes i als mitjans.

No s’hi val dir: “‘x’, segons l’organització, i ‘y’, segons la Guàrdia Urbana”. No. Com si el recompte de manifestants i d’informar a la població fos part de la seua feina. L’organització, per descomptat, té uns interessos i… qui diu que la policia no?  Res és neutre.

Hem acostumat a la nostra audiència a què ja esperi xifres. I? El periodista i el mitjà que considerin importants les xifres, que les comptin ells mateixos, amb sistemes fiables i honestos. En un context de precarietat com el que viu el sector és factible? Crec que, majoritàriament, no.

Per tant, mentre ningú es posi a recomptar com toca, apostem per les galeries d’imatges, amb plans més curts i amb plans més generals. Informaríem molt més, i millor, que donant xifres inventades. Fent això i donant referències: si en el moment àlgid estava més o menys ple d’un lloc ‘a’, a tal altre ‘b’, que són tants metres quadrats, la densitat, si s’hi podia passar o no… Així, més a prop de la recerca de la veritat, que se li pressuposa a la professió periodística. Així, oferirem la fidelitat més gran.

Plantegem-nos receptes per fer dietes mediàtiques sanes, evitar el ‘sobrepès’. Al final, com diu aquella cita que s’atribueix a Ramon Barnils: “Si la informació és fiable, amb poca n’hi ha prou. Perquè si n’hi ha massa, el que en realitat volen no és informar-te, sinó precisament al contrari, que no vagis informada”.

 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.