20 de novembre del 2017

Hola Jordi,

Aquesta setmana passada ha estat la de les candidatures. Però jo et vull parlar de l’anterior, la del Dia de la llibertat, 12 de novembre. Va ser, efectivament, una manifestació lluminosa al carrer de Marina. L’espectre ampli i central de la societat catalana no es fa enrere: gent esperançada, que defensa drets i llibertats, que compta amb un projecte per acostar les decisions a la ciutadania.

A l’altra banda, hi ha la ley y el orden, els líders de la qual estan disposats a retallar tots els drets i les llibertats fins on faci falta. Fins a justificar, tristament, la violència policial, la justícia per sobre del dret com a instrument repressiu, agreujar amb mentides l’escola catalana, amenaçar els mitjans públics catalans amb la manca de pluralitat dels seus mitjans públics. Tot això ja ho saps.

El que jo hem pregunto és: ¿La ciutadania espanyola no es mereix poder caminar amb el cap ben alt per tot el món com ho fa la ciutadania canadenca i la del Regne Unit? Els seus polítics, mira on l’han fotut, per no reconèixer el dret d’autodeterminació, present en la Declaració Universal dels Drets Humans des de mitjan segle XX.

La seva marca, la imatge espanyola, és tenir homes bons a la presó, atonyinar gent gran, passar per sobre la democràcia. Faig un esforç d’empatia amb la ciutadania de l’altra part, perquè penso que no hem d’amagar-nos de la nostra força moral. Sé que tu la fas servir. És un dels millors instruments que tenim.

Els insubmisos perseguíem als noranta posar en evidència la injustícia de la llei a partir d’acceptar-ne les mesures punitives. Allò era un joc de nens comparat amb els empresonats per sedició i rebel·lió.

No és el mateix posar en qüestió una llei que perd legitimitat a tot l’Estat, que patir una aplicació irregular i injusta de la llei per escarmentar un moviment polític a Catalunya. Avui no denunciem la llei en si, sinó l’ús impropi que se’n fa.

En el teu cas, tal com deies en la teva carta publicada al diari ARA, entre altres irregularitats, crida l’atenció que la jutge Lamela prengui la decisió extrema de la presó incondicional per supòsits de risc que la fiscalia no havia demanat i dels quals no t’has pogut defensar. Cal concretar, com dius, deixar generalitzacions i aterrar a coses.

No n’hem de deixar passar una. Per això, també, Unió de Pagesos ha denunciat el Senat i el Govern d’Espanya davant la Comissió Europea per infringir la legislació europea amb les mesures aprovades de l’article 155.

Han vulnerat, entre altres aspectes concrets, el dret fonamental de la ciutadania de Catalunya a participar en els afers públics. No hem de donar res per perdut. Hem de perseverar en posar de manifest l’autoritarisme de l’Estat espanyol.

Esteu a la presó per no oposar resistència al mal. A ¿Quina és la meva fe?, Tolstoi parla de la doctrina de la no resistència al mal. Ho he llegit a l’entrevista que li fa George Kennan, a Así era Lev Tolstoi 1 (Acantilado, gener del 2017).

L’estratègia dels presos de consciència dels noranta i la dels presos polítics catalans d’avui és igual i potent. Crear empatia per remoure consciències. Sou persones honorables que heu defensat la democràcia i la no-violència com a únic mitjà del moviment polític.

Sí, nosaltres hem de ser lluminosos, mentre molts dels polítics espanyols i catalans continuen teixint la història de l’Espanya més obscura.

Salut i República

P.S. Faré una versió d’aquesta carta per a en Jordi Cuixart, el vaig entrevistar a l’agost. Després vam està parlant del fet que ell també va ser insubmís.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.