Fa unes setmanes vaig anar a França per motius personals i allà vaig conèixer Odile, una periodista jubilada que havia exercit la professió en aquell país durant tota la seua vida.

Sempre que coincideixes amb un periodista comences a parlar de la professió, de com està laboralment i èticament, on has treballat, què estàs fent en l’actualitat i, en aquest cas, com està la professió a cada país.

Ella em va explicar, amb orgull, que per exercir a França s’ha de tenir un carnet de periodista i que això era una garantia per a la professió i la ciutadania. Es renova anualment i alguns dels requisits per aconseguir-lo són: no treballar alhora en comunicació corporativa o publicitat –es considera que hi ha conflicte d’interessos–, tenir més del 50% dels ingressos vinculats al periodisme o no ser director d’un mitjà –s’entén que els directors miraran més pels interessos econòmics de l’empresa.

Per a disposar-ne, també és obligatori no tenir cap sentència en ferm per incomplir el codi deontològic o no haver fet cap mala praxis, com ara no haver presentat un publireportatge com a informació. Incomplir qualsevol d’aquests criteris implica la suspensió (temporal o definitiva) del carnet de periodista i, per tant, la possibilitat d’exercir-ne.

Dies després, encuriosit, vaig començar a googlejar i “investigar” com estava regulada la professió a França i, de retruc, a Europa. Un dels documents més complets que vaig trobar va ser “El dret a la informació a Europa. Informe comparatiu per països”, elaborat per Quico Ràfols, membre del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC).

Són més de 80 països –especialment els ubicats a Llatinoamèrica i Europa– els que tenen regulat el dret a la informació o la professió. Països com França, però també Itàlia o Portugal, tenen un estatut específic per protegir una professió que treballa amb la informació, un bé bàsic perquè la ciutadania puga exercir els drets polítics en democràcia.

França, a més, disposa d’un consell audiovisual que regula el sector, garanteix el pluralisme dels mitjans audiovisuals i compta amb capacitat de sanció en cas d’incompliment de la normativa vigent. La llibertat de premsa no es confon amb la llibertat d’empresa i, per això, es defensa l’autonomia de la professió enfront dels interessos econòmics o polítics del mitjà pel qual es treballa.

Qui concedeix o no el carnet de periodista és la Comissió de la Targeta d’Identitat dels Periodistes Professionals, presidida per un jutge i composta de forma paritària per representants dels treballadors i de la patronal. En cas de discrepància amb la resolució d’aquesta comissió, es reclama directament als tribunals.

A Itàlia hi ha un registre, l’Aldo, que permet garantir l’autonomia i el compliment del codi deontològic, mentre que a Portugal existeix un règim de drets, deures i incompatibilitats per a la professió. Per la seua banda, França també garanteix els periodistes a la peça –o col·laboradors de forma continuada– un contracte laboral (adequat al seu temps de dedicació) i els concedeix, per tant, els drets dels treballadors per compte aliè, cosa que permet superar en part la precarietat que tenen al nostre país quan són considerats treballadors per compte propi.

Segons el citat informe, l’accés o sortida de la professió també tenen un reglament propi. A França o Alemanya és lliure, però estar-hi té controls, mentre que a Itàlia cal fer un examen i a Portugal un itinerari formatiu.

La principal diferència entre les regulacions dels països llatinoamericans i els europeus és que, així com els primers han regulat de forma més global el dret a la informació, els segons s’han centrat més en la professió periodística.

A Argentina, que també té un estatut específic per als periodistes, es reconeix l’acomiadament en cas de canvi de tendència o d’accionariat del mitjà, a més del dret a no signar les peces elaborades si el redactor no se sent identificat amb allò que es publica.

Evidentment aquests estatuts o legislacions són millorables, però parteixen de la voluntat de posar barreres a la mentida i la manipulació informativa i garantir la independència dels periodistes. I si bé en aquests països continuen les tensions entre l’autonomia dels mitjans i el poder polític o econòmic, són molt menors que al nostre país.

Personalment crec que caldria poder inhabilitar periodistes que, amb sentència judicial que ho demostre, hagin mentit i manipulat de forma reiterada i que la implantació d’un carnet professional oficial –més enllà del que ofereixen les associacions de periodistes¬– que regulés qui pot exercir i qui no, seria una garantia per la professió i una forma d’aprofundir en el desenvolupament de la nostra democràcia.

Siga com siga, i es tinga l’opinió que es tinga de les regulacions que comente, crec que sempre és positiu conèixer i comparar què es fa a altres països del nostre entorn –que tenen una major tradició i qualitat democràtica que l’Estat espanyol– per garantir el bon exercici del periodisme i “importar” tot allò que es considere oportú. I crec que ho fem molt poques vegades.

De viatjar diuen que sempre s’aprèn alguna cosa, i jo en aquesta ocasió en vaig aprendre fins i tot d’una professió que, malgrat tot, m’estime.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari