Dissabte passat, 25 de novembre, es va celebrar el Dia internacional contra la violència vers les dones. Una d’aquelles dates que, quan dirigia un periòdic, més d’un redactor em recriminava: “ja hi tornem a ser, a tractar temes de dones”. I jo els responia: “ja hi tornem a ser mentre no hi hagi igualtat de condicions per més de la meitat de la societat”.

El més decebedor és que, un d’aquells redactors, va ocupar el meu lloc quan vaig deixar el càrrec. Ell que, quan jo portava exclusives judicials, em deia que les obtenia per la meva condició femenina.

El dia que tots els jutges es van convertir en jutgesses i vaig continuar portant noves informacions, li vaig haver de preguntar: “què, ara sóc lesbiana?” Potser ell feia servir els seus dots de conqueridor per obtenir notícies, però a casa m’havien ensenyat que no s’ha d’emprar el que t’ha vingut donat, sigui el sexe o la cara, sinó els coneixements i les aptituds i actituds.

En el manifest que es va presentar a Catalunya a propòsit de la jornada de dissabte es parlava de nosaltres. Dels periodistes i els mitjans. Tenim tanta feina a fer i tant a dir per fer més justa i canviar la situació… I això vol dir respectar els decàlegs que hi ha per tractar la violència contra les dones –i tractar d’assassinats els que ho són i no pas morts asèptiques–, fins a comptar amb més veus de dones als mitjans i de major responsabilitat. No ens podem apartar més: convé que hi siguem. I no només en dates crucials, sinó sempre.

Fa mil anys em van amenaçar en públic, a la mítica Fonda Europa de Granollers, amb un contundent “te voy a meter mano”. Abans havien publicat, en el mitjà on l’amenaçador era articulista, que el meu gran aval professional era haver estat pubilla del meu poble: cap referència a ser llicenciada, haver exercit de corresponsal des dels 18 anys o haver dirigit la revista La Terra.

Doncs bé: mai no els vam respondre, perquè crec que no hi ha millor contraatac que la ignorància. Però no me’n puc estar de recordar-ho, perquè en el fons tot formava part del mateix: no voler reconèixer que una dona pot tenir responsabilitats i estar al capdavant d’un mitjà.

Han passat més de 20 anys. La situació encara no ha millorat prou, però crec que a cap de nosaltres li demanaran: “on és l’home que mana aquí?”.