No tenia preparada aquesta frase, però em va sortir així dissabte passat quan era dalt de l’escenari del TEDxReus per parlar d’hipersexualització infantil. Els organitzadors em van convidar arran d’uns quants reportatges sobre aquest tema i el procés d’estigma per gènere que, encara avui, es transmeten en molts patrons i conductes.

D’entrada, parlar d’hipersexualització exigeix definir el terme. A l’Informe sobre la sexualització de les nenes (2012), de la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere del Parlament Europeu, es definia com l’”enfocament instrumental de la persona mitjançant la mateixa percepció com a objecte sexual, el valor del qual es desprèn pel seu atractiu sexual”.

L’autora, l’eurodiputada Joanna Kataryzyna Skrzydelewska, assegurava que el fenomen era una “imposició d’una sexualitat adulta a les nenes que no estan ni emocionalment, ni psicològicament, ni tampoc físicament, preparades per aquest paper, que topa amb el desenvolupament normal i saludable de la seva sexualitat”. Abans, però, la sexualització ja s’havia definit en l’Informe Bailey, encarregat pel Govern britànic el 2011, i per l’Acadèmia Americana de Psicologia, el 2008.

En tots els casos, la hipersexualització distorsiona les relacions entre iguals, debilita la capacitat de forjar relacions saludables, perjudica l’autoestima i provoca trastorns de conducta (un 5% de nenes i adolescents tenen Trastorns de Conducta Alimentària, sobretot bulímia i anorèxia), limita les aspiracions professionals, degrada el valor de la dona i contribueix a l’increment de la violència contra ella i reforça les actituds sexistes que poden comportar discriminació laboral i assetjament.

I aquí la banalitat. Per què banalitat? Perquè és present a tot arreu de manera invisible. S’escandalitza algú quan la majoria d’anuncis de perfums que aquests dies omplen revistes, marquesines i pantalles que les noies que hi surten tinguin, com a molt, 16 anys? Han trencat els anuncis de joguines amb els estereotips que vinculen jocs simbòlics i nines sexualitzades, com les Barbie, amb les nenes? I en canvi, jocs d’experiències, aventures, construccions o tecnologia amb els nens?

Potser recordaran que l’any passat, coincidint amb la campanya de carnaval, va fer-se viral una denúncia per una disfressa de cirurgià per a nen i infermera sexi per a nena, amb talles de 4 a 6 anys. Sí, era un exemple flagrant. Però quan parlem de banalitat, ens referim al fet que no resulti ofensiu trobar roba interior per a nenes o biquinis amb la part de dalt o amb farciment. I es pot trobar en qualsevol hipermercat.

La banalitat també és que no tinguem superats els rols de gènere associats a nens i nenes. No sols en les joguines. Proveu d’anar a comprar robar per uns i per altres. Ara que proliferen les samarretes amb missatges, és fàcil adonar-se els valors associats al gènere masculí (aventura, determinació, coratge, enginy) amb el femení (bellesa, distinció, seducció, felicitat, divertiment) segueixen mantenint idees d’actiu contra passiu, d’acció contra inacció. Només cal donar una ullada en qualsevol secció infantil i cadascú tindrà la seva pròpia galeria d’imatges.

La hipersexualització és el mal de considerar, sobretot les nenes, com un excel·lent canal de venda. Quan han esgotat els registres per als seus propis productes, se les empra per productes destinats al públic adult, com viatges, joies, cotxes. Si en un cercador d’imatges, se us acut buscar la paraula hipersexualització, és probable que us surtin les fotografies de Thylane Blondeau.

L’any 2011, Blondeau era la nena més bonica del món. I va protagonitzar la portada de la revista Vogue Paris, vestida amb roba exclusiva, complements de luxe i maquillatge, com si fos una dona adulta. Només tenia 9 anys. Les altres nenes, entre 10 i 12. Va ser un escàndol. i va provocar que la revista de moda, i moltes altres, es comprometessin des d’aquell instant a no fer servir models menors de 16 anys. L’edat que tenen moltes de les noies boniquíssimes i primíssimes que aquests dies anuncien perfums i roba interior.

La banalització és no denunciar aquesta utilització d’un cànon de bellesa que impedeix a les nenes ser nenes. I tot això coincideix amb les campanyes de sensibilització pel Dia Mundial contra la Violència vers les dones. Estarem d’acord que, una de les primeres mesures a l’abast de qualsevol, és deixar de mirar amb normalitat tots aquests casos.

Segurament, també, cal fer de consumidors responsables. Però, sobretot, educar des de la igualtat i amb responsabilitat perquè, tal com diu l’Informe europeu, serà difícil que una nena es pugui creure que pot ser astronauta si sempre li acaben preguntant per què.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.