La meva vida laboral ha girat sempre al voltant de la informació. Pel periodisme que, pels volts del plistocè, vaig triar com a ofici. I també pel món de la biblioteca pública, en què des de fa anys desenvolupo la meva activitat professional. Tant en la conversió de la realitat en matèria informativa, el suport al seu accés universal, com en la seva transformació en coneixement, ja que la informació és, d’una manera o altra, el rovell de l’ou.

Puc parlar d’ella –i ho faig sense por– en termes de passió. Diferent de l’apassionament que, per exemple, sento per la música, és clar. Bach, Thin Lizzy, Radiohead… em penetren per tots els porus de la pell; la seva obra em commou sensorialment i emocionalment i, també, des d’un punt de vista racional.

Però són estats i sabers que em connecten, de manera directa i individual, amb els seus creadors i que no puc compartir amb plenitud amb altres éssers. És una passió que m’omple de manera íntima com, probablement, cap altra cosa pot aconseguir. Però és una passió frustrant. M’agermana fraternalment amb una part meravellosa de la naturalesa humana, però viu en mi i s’extingeix amb mi.

La informació –sobretot, la seva transformació en saber–, també conté un vessant eminentment individual. Tota aquella persona que la cerca amb perseverança és més capaç de decidir i obrar amb coneixement de causa. És, per tant, un tret immanent de la llibertat de tot ésser humà.

Però la transcendència de la informació, com de l’educació o el coneixement, rau en realitat en la seva universalització. El que, des d’una faceta individual, podria ser la simple expressió del més pur elitisme, de preparació per combatre enmig de la ferotge competència, de perpetuació de privilegis o de la concentració del poder en poques mans, la universalització de la informació és l’única garantia perquè pugui ser objecte de la més elevada de les passions. Perquè és aleshores –i només aleshores– quan el fet individual adquireix la qualitat de ciutadà; és aleshores –només aleshores– quan aquell coneixement que es consumia en la laberíntica biblioteca d’Umberto Eco pot esdevenir veritable motor de canvi.

No vivim precisament temps ufanosos en aquest àmbit. És cert que la propaganda disfressada de periodisme no és, ni de bon tros, un fenomen nou. Sense anar més lluny, per exemple, ¿quants dels conflictes armats en què s’han vist involucrats els Estats Units d’Amèrica haguessin pogut comptar amb la seva participació sense l’hàbil i massiu ús periodístic de la pura propaganda? (n’hi ha de ben recents, com saben perfectament a cal The New York Times).

Però és evident que l’extrema immediatesa, la connexió non-stop i la multiplicitat de veus i fonts informatives –ha fet trontollar tant el clàssic control del procés de selecció i generació del missatge periodístic com la seva unidireccionalitat– ha conduït a la generalització de la difusió de missatges informatius que guarden poca, molt poca –o fins i tot cap relació– amb els fets que ocorren. Uns fets que, com sabem, són en teoria la matèria primera de la tasca periodística.

La generalització dels missatges periodístics interessats provoca, al seu torn, la generalització de l’escassa fiabilitat de la matèria informativa i, en conseqüència, que s’escampi la incertesa ciutadana. I davant la incertesa generalitzada, davant el fet de sentir-nos orfes dels fets i la confiança en la informació, el que creix –encara que no sigui aquesta la nostra voluntat– són les decisions i actituds fonamentades en les nostres creences. Un Credo, ergo sum, si subvertim la màxima cartesiana. És a dir, igual que en tants moments de la història de la humanitat, la fe immutable –no religiosa, però fe, al cap i a la fi– com a guia essencial del nostre trànsit vital i el nostre incidir social.

Davant aquest estat de coses, el que és crític no és tant la imparable desnaturalització i corrupció de la tasca periodística. Sinó la sospita que, en realitat, potser els que la consumim ja ens hem avesat a observar i analitzar el món que ens envolta a través d’aquelles ulleres periodístiques que ens garanteixen que ens el mostraran com nosaltres desitgem veure’l. Ens hi hem avesat a fer-ho i –ves per on– potser no s’hi viu pas malament en aquest costum! El resultat, però, és devastador: més encegats i alienats, més petits i endogàmics, més maniqueus… i, com a resultat de tot plegat, més fàcilment manipulables i més proclius a esdevenir soldats.

Així que, emulant aquell cèlebre discurs del president Kennedy, potser que deixem de preguntar-nos què pot fer el periodisme per nosaltres i comencem a pensar què podem fer nosaltres pel periodisme.

Volem de debò saber? Volem conèixer? Volem que els fets puguin fer trontollar els nostres credos? Cal amb urgència que engeguem aquest debat, i que ho fem des de la base. Al capdavall, el periodisme no és una professió extraterrestre, sinó una altra de les expressions de les misèries humanes i socials més terrenals.

La decisió, com sempre, és nostra. I, per decidir-ho, cal primer que ens aturem i prenguem consciència de l’enorme transcendència de tot plegat.

La immensa majoria dels humans que poblem el planeta no ens hi juguem pas poca cosa. En realitat, ens ho juguem absolutament tot.