“Premsa espanyola, manipuladora!”. És dilluns, a Lleida. Però podria ser en qualsevol altre punt del país. És part de la ‘llista d’èxits’ de desenes de concentrats arran del cas Sixena. Però podria ser en qualsevol altra mobilització pels drets civils, la democràcia, les institucions pròpies o per la nova República proclamada.

En els darrers mesos hi ha hagut una escalada de tensió. Qui la causada? Milers i milers i milers de persones disposades a trencar amb l’actual Estat per crear-ne un altre? O una estructura d’estat –amb els seus defensors– demofòbica? A algú li pot semblar que no és una pregunta que ens hàgim de plantejar quan exercim de periodistes, però a mi em sembla que sí. De fet, em sembla clau.

El periodisme s’empara en la llibertat de premsa i la llibertat d’expressió. És a dir, en un marc de llibertats. Per tant, em sembla que sempre ha d’estar al costat de la democràcia. Diré més: militar per a la democràcia i militar per a la convivència i el respecte pels drets civils bàsics de tothom.

“Premsa espanyola, manipuladora!”, se sent cada cop que graven, que fan algun ‘in situ’ (o ‘stand up’) o que connecten en directe. Per què? Per què hi ha hagut un divorci creixent entre els mitjans espanyols i els manifestants que han sortit a demanar l’alliberament de presos polítics, la defensa de les institucions pròpies, la no aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola…? Per què? N’hi ha que són part del seu públic, n’hi ha que ho eren.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya juntament amb altres col·lectius professionals, com el Grup de Periodistes Ramon Barnils, fa no-res van presentar el manifest ‘Prou pressions i agressions als professionals de la informació’. El text recorda que “els drets a la llibertat d’expressió i d’informació estan protegits pel nostre ordenament jurídic com a pilars d’una societat lliure i democràtica”, alhora que insta a tota la ciutadania a “respectar la feina dels professionals de la informació”, per tot seguit afegir: “la independència periodística no pot estar amenaçada per cap coacció ni agressió”.

Hi ha companys periodistes que han de sentir, dia sí dia també, la indignació i l’enfadament profund expressat a crits. Algú, des d’una falsa i tramposa equidistància, podria dir que “reben periodistes d’un costat i de l’altre”.

Com tots sabem –però no a tots els mitjans de comunicació es reflecteix– i dient-ho senzill: hi ha uns manifestants d’essència ‘gandhiana’ i uns altres que justifiquen tot tipus de repressió. Dels darrers, també n’hi ha que la defensen i també que hi aposten.

Els periodistes de mitjans espanyols, bàsicament, reben escridassades del primer sector. La majoria que treballen en els mitjans catalans reben, sobretot, d’una minoria que pot arribar, fins i tot, a l’agressió física i a l’amenaça de mort.

Sense anar més lluny, dilluns, davant del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, “premsa espanyola, manipuladora!” era un clam, a banda d’altres encarats als agents més implicats en el cas. Per als mitjans espanyols, també hi va haver alguns altres crits individuals pujats de to.

Doncs bé: em va sortir de dins la necessitat d’intentar defensar que poguessin fer la seua feina amb més tranquil·litat. ¿Però, per què persones que ningú podria qualificar de viscerals, sinó de respectuoses, cordials i amables, acaben abocant-los tanta ràbia?

Vaig demanar a alguns manifestants que s’allunyessin una mica de les càmeres, que no es fessin mala sang, que el tema era prou rellevant, que els companys –fossin del mitjà que fossin– tenien dret a informar, que la seua audiència també tenia dret a ser informada, que cap d’aquells periodistes no eren els representants del govern espanyol, ni del govern aragonès, ni del jutge substitut, ni de l’advocat litigant, ni…

Els manifestants em contestaven que estaven tan nerviosos perquè aquells mitjans menteixen dia sí i dia també. Desarmat davant l’evidència, l’únic que els vaig saber dir –amb un volum prou fort perquè també ho sentissin els companys– que calia demanar un compromís ètic per part dels professionals, però també que calia deixar-los fer la feina amb tranquil·litat, que el comportament dels mobilitzats no fos excusa per no fer bé la feina. Els va calmar durant una estona.

Trist paper, el meu: demanar aturar la que potser és l’única via de queixa que té la gent –perquè recordem que encara, avui en dia, no hi ha cap sistema de regulació, ni d’autoregulació, en l’audiovisual espanyol– contra un quart poder totpoderós i infecte. Algun periodista d’aquests mitjans em va agrair el gest. Trist paper, el meu.

Hi ha professionals que han arribat a fer una piulada a Twitter o comentari lamentant situacions d’aquest tipus. I és que no és agradable viure-les, no, però és trampós no fer-se primer una bateria de preguntes: faig la feina amb criteris deontològics? Faig la feina posicionant-me a favor de la democràcia i dels drets civils bàsics? Per quin mitjà treballo? El meu mitjà defensa els valors de la democràcia i dels drets civils bàsics? I ho fa més enllà del discurs buit, amb la pràctica diària? El meu mitjà aposta per a la convivència? El meu mitjà treballa en la recerca de la veritat? El meu mitjà aposta per ser una mena d’‘arma de guerra’ del segle XXI?

Sé que són preguntes que poden tenir respostes que poden fer mal, que poden generar neguit, que poden fer que dormim malament… Però ens hem de fer-nos-les. I, contestar-nos-les amb sinceritat, evitarem la hipocresia, l’autoengany, l’autoconvenciment… per projectar el problema, per exemple, en els manifestants.

En aquest món que cal un sou per viure, m’ha tocat treballat en algun mitjà tirant a groc. I no em refereixo al groc de llibertat d’aquests dies, sinó al groc del sensacionalisme. Sent-hi, algun cop havia rebut alguna recriminació, tot i que de baixa intensitat. Rebent-la o no, cada dia em feia aquesta bateria de preguntes.

Després, intentava que la meua feina fos el menys groguenca possible, al mateix temps que incitava el debat amb companys per mirar de provocar canvis. Després, davant d’algú molest amb el mitjà pel qual treballava, podia demanar respecte confrontant la meua feina amb la del conjunt del mitjà, sent el primer a fer-ne autocrítica amb arguments professionals.

Ep! Hi ha casos que el problema són els manifestants. Bé, els seus plantejaments i la seua acció, de tall demofòbic. Fins al punt d’arribar, en algunes persones, a ser feixista i ultra. Perquè sí, tenim un problema de demofòbia. I, en aquest tema, els professionals de la comunicació no podem fer-nos els falsos neutres i equidistants. No podem eludir-ho.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.