Com som, els humans. Destruïm un planeta meravellós. Seguem vides meravelloses. Silenciem llengües meravelloses. Maltractem dones meravelloses. I així anem fent, ferint la vida.

Alguns amics em diuen que no m’hauria de sorprendre l’espectacle corferidor dels darrers temps. Però sí. Em glaça, m’incomoda, m’interroga i m’arrela, amarga, la memòria de la vergonya.

Memòria és recordar que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i part del govern legítim han marxat a l’exili. Memòria és recordar que tenim presos polítics: el vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, el conseller d’Interior, Joaquim Forn, el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i el president de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sànchez, són en presó preventiva per motius polítics.

Memòria és recordar que el govern de l’Estat malversa recursos públics contra persones que pensen diferent. És recordar que l’Estat censura, imposant el control polític sobre periodistes arribant a prohibir l’ús de paraules, jutjant artistes pel que diuen les seves obres o perseguint el color groc a la vida pública.

Memòria és recordar que, des del PP, amb el suport de Ciutadans i PSOE-PSC, no volen que la població tinguem memòria d’allò que no els interessa que sapiguem, qualificant de secret d’Estat, actuacions dutes a terme contra la independència de Catalunya.

Memòria també és recordar la violència policial contra ciutadans pacífics que el dia 1 d’octubre volien dipositar una voluntat legítima en una urna. Memòria és recordar que van actuar per ordre d’un Estat governat pel PP amb el suport del PSOE-PSC i Ciutadans. I recordar que el partit de l’Inés Arrimadas vol condecorar la violència policial. La violència no es pot condecorar. Només el fet de pretendre-ho ja és una vergonya.

Vergonya també és que hi hagi activistes pacífics a la presó i violents en llibertat. Vergonya, que el PP, Ciutadans i PSOE-PSC hagin suspès l’autogovern de Catalunya i que es digui que es fa per respecte a la població.

Vergonya, que la cap de l’oposició, Inés Arrimadas, justifiqui amenaces de mort a l’Anna Gabriel, de la CUP, per la seva opció política.

Vergonya, que hi hagi agressions feixistes al carrer i, més vergonya encara, que quedin impunes. Vergonya és no tenir ni la vergonya de faltar el respecte a la gent, com passa cada vegada que Ciutadans, PP o PSOE-PSC neguen els ferits del referèndum de l’1 d’octubre, els minimitzen o se’n riuen.

Vergonya, que tinguem les finances públiques intervingudes pel PP; un partit amb múltiples casos de corrupció no pot ser garant de bona gestió. De fet, que el mateix president d’un govern cobri en negre hauria de fer caure el govern.

Vergonya, que el ministre d’afers exteriors menteixi dient que a Catalunya no s’ensenya el castellà a les escoles, i no dimiteixi.

Vergonya, que siguin molts els representants públics que menteixen a la població de manera continuada i aquí no passa res. O sí que passa. Passa que la mentida no té credibilitat. Per tant, ni PP, ni PSOE-PSC ni Ciutadans tenen cap credibilitat.

No es pot acceptar l’inacceptable ni normalitzar el que no és normal. Com tampoc podem creure a qui menteix ni atorgar cap autoritat a qui enalteix la violència.

I aquí rau bona part de la gravetat del moment: quina fortalesa tenim com a societat si votem i, per tant, perpetuem els partits polítics que menteixen, roben, abusen, prevariquen o enalteixen la violència? Quina fortalesa tenim com a societat si permetem que l’Estat vulneri drets fonamentals de la Carta de les Nacions Unides o de la Declaració Universal dels Drets Humans? Quina fortalesa té una Europa que es vulnera a si mateixa? Quina fortalesa podem tenir si, part dels mitjans de comunicació, falten al mateix codi deontològic i participen de la memòria de la vergonya, construint un fals relat de la realitat?

Hauria volgut traçar el contorn de l’esperança amb coses bones que també passen i que cal celebrar. No ho descarto, encara.

Jo vaig néixer el mateix mes que la Constitució espanyola. El meu color preferit és el groc. I potser el 21 de desembre, a banda de celebrar els meus 39 anys, puc celebrar un resultat clar a les urnes, on la població hagi decidit dir no a la censura, a la violència, a l’insult, a l’autoritarisme, a la mentida, a la submissió, al masclisme, a la pobresa, a l’odi, a la indecència, a la maldat, a la injustícia, a la corrupció, al conflicte entre llengües, a la incultura, a la mort. Bon dia esperança.