El precariodisme és la precarietat laboral dels periodistes. Una realitat que fa unes dècades (a partir dels noranta del segle passat) va començar a estendre’s. Sí, precarietat sempre ha existit però crec que, en la meua generació i posteriors, és molt més present i fins i tot diria que majoritària.

Quan vaig començar la carrera, l’any 1995, el periodisme era una professió reconeguda i ben pagada. Un redactor amb experiència podia cobrar un mínim entre 1.500 euros i 2.000 euros nets al mes, tindre contracte indefinit i saltar de mitjà en mitjà buscant millors condicions.

Actualment, més d’un donaria alguna colzada a les redaccions per aquesta remuneració. Unes redaccions que la crisi ha reduït a la mínima expressió. A més, ara molts són col·laboradors i cobren entre els 30 i els 120 euros, depenent de la peça segons els informes “A tant la peça”, de Media.cat, i “Periodismo en la UVI”, de la CNT. Hi ha una clara bretxa generacional entre els que tenen més de cinquanta anys i els que en tenim menys. Els motius? Molts i diversos.

Triple crisi
En els darrers vint anys, els mitjans han viscut una triple crisi: tecnològica, de model de negoci i de prestigi. Els canvis tecnològics han facilitat que “qualsevol” sense formació i experiència puga crear una “plataforma de continguts” a partir de “copiar-enganxar” notes de premsa o reescriure les informacions d’altres mitjans i presentar-ho com a periodisme.

La tecnologia redueix els costos, però també ha reduït els ingressos en publicitat: es fa més difícil fer rendible un mitjà. Abans hi havia molta menys competència en un mercat en el qual ara molts combaten per anuncis molt barats. En aquest context, molts digitals han desistit de fer informació i aposten pels “continguts” (el còpia-enganxa o la reescriptura que deia abans) que es poden vendre més fàcilment a les marques i que són més fàcils de fer.

Tampoc no diferencien informació d’opinió, propaganda o publicitat. A més a més, cal sumar el descrèdit dels mitjans tradicionals: la ciutadania els veu massa propers al poder econòmic i polític. Generalitze, és clar, encara queden bons mitjans, bons reportatges i bons periodistes (malgrat el seu reduït salari), però el que explique diria que és la tendència predominant.

Els “nous” mitjans com a resposta
La meua és la generació que ha desprofessionalitzat el periodisme i ha participat en els mitjans comunitaris (com la Directa, la Mosca TV o les ràdios lliures), basats en gran mesura en el voluntariat. Era la nostra forma de fer el periodisme que volíem. Però vull ressaltar que havien estat creats per ser la via d’accés dels moviments socials als mitjans, i no la via d’accés dels professionals a fer informació crítica.

El desprestigi del periodisme ha deixat espai perquè sorgiren noves empreses informatives (moltes d’economia social), que han trobat el seu nínxol de mercat a força de reivindicar “l’essència” del periodisme i reconnectar amb la ciutadania: recuperar la informació enfront els “continguts”, generar espais de participació i debat amb els lectors, i mostrar-se independents amb el poder, sigui polític o econòmic.

Aquests mitjans busquen ingressos alternatius a la publicitat, tot i que sense renunciar-hi, com ara subscriptors, microfinançament o inversors petits. Volen evitar caure en els paranys dels mitjans tradicionals i opten per diversificar ingressos. En tots aquests projectes, molt benintencionats i on ningú es “forra”, els salaris o les tarifes de col·laboradors no són tampoc per tirar coets.

La reconversió
Entre els precariodistes, hi ha que continuen en mitjans a base de sacrifici i vocació (i hores de vida!). Els que tenen més sort, estan en plantilla i amb contracte, mentre els que n’han tingut menys són col·laboradors i autònoms. La majoria precaris, amb o sense contracte i salaris que fan riure per a persones amb estudis universitaris.

Tothom s’ha buscat la vida i molts, no sabria si dir una majoria, s’ha reconvertit: ara són community managers, fan comunicació digital, comunicació corporativa o comunicació per al canvi social. Han trucat als periodistes proposant-los reportatges que ells haguessen desitjat fer. Se’n diu sobreviure i la reconversió viscuda pel sector no va deixar massa marge. Alguns, a banda de la feina de “comunicació”, segueixen fent col·laboracions periodístiques en el seu temps lliure perquè enyoren la professió.

Falta de resposta col·lectiva
I és que una part de la culpa de la precarietat periodística és dels periodistes. Hi ha sindicats que sí que han fet reivindicació laboral, és clar, però no han arribat a connectar amb els precaris i cada vegada més estan presents només als grans mitjans. La realitat és que gran part de la professió i dels precariodistes no s’han organitzat per defensar-se laboralment.

Molts, individualment, estaven massa preocupats per poder exercir el periodisme. S’ha treballat gratis o per preus ridículs. S’ha idealitzat, crec, el periodisme fins a límits tòxics que han facilitat la precarietat. Tot i això, crec que és un peix que es mossega la cua: s’és precari perquè no hi ha organització col·lectiva per defensar els seus drets laborals i no es poden defensar els drets perquè s’és precari. Crec que la responsabilitat més gran és de qui abusa i precaritza per “forrar-se”.

I malgrat tot, la meua generació i posteriors continuem creient en la professió i estimant-la I si alguna esperança em queda, és que algun dia la professió s’organitze de forma massiva per defensar els seus drets, com fan iniciatives com Periodigne, tan necessàries com minoritàries.