La influència del llenguatge –i la lògica– dels polítics contamina, i molt, el periodisme. En tenim un exemple flagrant en l’ús i abús del terme “guanyar”, aplicat a les recents eleccions autonòmiques catalanes. A banda que, sovint en altres casos, tots els polítics diuen haver “guanyat” just després d’una jornada electoral, el cas del 21 de desembre passat és excepcional.

I és que una força política –i no només la premsa afí sinó la gran majoria dels mitjans li van seguir la veta en això– es va vantar d’haver “guanyat” les eleccions: Ciudadanos i, en concret, la seva líder, Inés Arrimadas. I d’altres partits, com el mateix PP i fins i tot el PSOE, hi van insistir, quan era senzillament mentida. Així s’ha pogut veure ben aviat.

Ciudadanos no va “guanyar” les eleccions per la senzilla raó que el sistema electoral català –com l’espanyol– és parlamentari i no presidencialista. És a dir, que “guanya” les eleccions no qui té més vots i/o escons, sinó qui és capaç d’encapçalar un govern tot sol, perquè té majoria absoluta al Parlament, o acompanyat d’altres forces, si és capaç d’agrupar-les entorn d’un programa pactat, normalment després del recompte electoral (si l’haguessin pactat abans, parlaríem d’un front, format prèviament a les eleccions). I la presidència de la Generalitat només s’aconsegueix complint aquestes condicions.

Una altra cosa seria un règim presidencialista, on la gent en votar hi és cridada a triar entre diversos candidats a la Presidència. Però en el cas de Catalunya, a finals del 2017, encara som pendents de massa coses per dir qui ha “guanyat”.

Amb tot, la lògica diu que ha “guanyat”, simplificant, l’independentisme, que agruparia la majoria absoluta d’escons si els tres partits que se’n reclamen arribessin al pacte necessari. Però, per no tenir, no tenim encara travat aquest pacte postelectoral ni sabem si alguns electes podran prendre possessió del càrrec.

Molts d’aquests electes –un de sol ja seria massa– són a la presó o a l’exili, o són amenaçats d’anar a parar-hi. I, per tant, no sabem tan sols qui tindrà reconegut el dret a aspirar a la presidència (segons l’Estatut de Catalunya, per ser candidat a la presidència cal ser diputat i, si no canvia el Reglament del Parlament, el candidat ha de ser present en l’acte de debat i elecció).